Aquesta setmana farà ja quinze mesos que habite en aquesta ciutat. I malgrat haver-me passat hores i dies sencers caminant-la, encara em queden mil i una cares per descobrir. Aquest cap de setmana la visita de Voro m'ha servit per sortir de la rutina d'Hostafrancs i reprendre aquest descobriment continu del que la ciutat és, fou i serà. Poble Sec, el Refugi 307, la simbologia de l'arquitectura del Palau de la Música, el Palau Güell, el Mercat de Santa Caterina, el claustre de la catedral un dia de santa Llúcia, el mercat de Nadal davant de la Seu, la torre Collserola, el museu de la Xocolata, Sant Agustí el Vell... Tants llocs per primer cop trepitjats!
Malgrat tot, me n'he adonat també que aquests mesos han anat fent de Barcelona la meva ciutat. I me n'he adonat ensenyant-la: ja no sols la veia amb els ulls dels amics que venien de visita, o amb els ulls d'algú que visita, sinó que jo tinc ja una perspectiva pròpia sobre moltes coses. Hi ha molts llocs que les experiències que hi he viscut han fet meus. La ciutat comença, doncs, a formar part de mi, i jo part d'ella.
No s'ho pergueu. Això ho vaig cavil·lar tornant amb bici des del Borne fins a Hostafrancs mentre plovia, escoltant Placebo a tot volum. Una experiència que no us podeu perdre (amb risc, però, que us atropellin o atropellar a algú).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada