L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

10 de gener del 2014

Reconstrucció (2)

De tant en tant, enfile la carretera de la Barraca d'Aigües Vives fins a la Valldigna, amb l'objectiu de visitar el monestir de Santa Maria. Així ho fiu aquest Nadal, després d'un any i escaig de la darrera visita. En efecte, els treballs de restauració, consolidació i reconstrucció del recinte monacal van transformant-lo a poc a poc tot retornant-li, si no l'esplendor perdut, sí una mica de dignitat. Fa uns anys ja vaig escriure sobre el monestir i el perquè de la meua fascinació per l'edifici, rodejat per una catifa de tarongerars que s'estén fins al mar, jardins i el poble de Simat. No cal fer un País Valencià en miniatura, ja tenim la Valldigna!




L'interior del monestir a través del Portal Nou
Recorde la primera vegada que visití el lloc, ara fa vora deu anys: llavors encara es podia campar per arreu amb total llibertat, i els diferents edificis monacals guaitaven entre una catifa de tarongers que envaïa el recinte. L'aspecte de les ruïnes ha canviat molt en aquest temps. A poc a poc, els camps van sent substituïts per excavacions i jardins, i van perfilant-se les estructures dels edificis desapareguts, a l'hora que s'han reconstruït l'aula capitular, el refetor, el corredor de les confidències... i s'ha retornat al monestir una joieta de l'arquitectura gòtica que li havia estat arrabassada: el sobreclaustre del palau de l'abat. Contemplar tot això sempre és un plaer, i més si es té la sort de fer-ho sol.  Un plaer, però, diluït amb cert sentiment de perplexitat i de tristesa: hom no pot deixar de comparar l'estat del monestir de Valldigna amb el de Santes Creus, del qual era filial... Què li farem, així ha estat de dissortada la nostra història!

Portal Nou
Capella de Gràcia, Portal Nou i almàssera.
Cúpula i campanar de l'església monacal
Església i murs de l'aula capitular des de la porta de la Xara
Cúpula de la capella de la Mare de Déu de Gràcia retallada
en un cel fantàstic
Restes de l'obra nova, a la dreta, i vista del primer recinte monacal
Claustre del silenci
Nervis de les voltes ensorrades del claustre
Refetor
Volta estrellada de l'aula capitular
Font del camí d'accés a les dependències
de la clausura
Actualment, l'accés al segon recinte monacal resta tallat per una tanca d'obres. S'hi estan consolidant les ruïnes del palau de l'abat, i s'hi observa com s'han reconstruït arcs i estructures que donen a l'edifici l'aspecte que té en algunes fotografies de principis del segle passat... Lluny, però, de la riquesa que devia contenir segles enrere, quan els abats de la Valldigna eren uns dels senyors feudals més poderosos del territori valencià. Els Borja mateix en foren abats abans d'arribar al papat!


Palau de l'abat: s'observa el sobreclaustre gòtic


Restes d'un paviment ceràmic
Acabí la visita passejant-me pel mar immens de formes barroques de l'església, un element rar en l'arquitectura cistercenca però genuïnament valencià, per grandiós i exagerat. Era la primera vegada que la trepitjava amb la meua nova càmera: amb ella és que vaig poder captar algunes instantànies que abans m'era impossible! Us en deixe algunes d'elles.

Cúpula sobre el creuer de l'església
Medalló de la cúpula, l'únic que se salvà de l'espoli.


Cúpules de la capella dels monjos llecs.
Cúpula, amb els escuts dels territoris del monestir a les petxines
Al·legoria de la fortalesa
L'abundància