Sovint, quan es defensa la postura que el coneixement ha de donar-se de manera "interdisciplinar", s'anomena, entre els diferents exemples, un de típic referit a l'aprenentatge de geografia. "El xiquet no ha d'aprendre geografia, això no val per a res", però "si el xiquet s'interessa pels elefants, aleshores podem proposar-li que busque on viuen i aconseguir així que aquest aprenentatge siga significatiu". I tothom fa cara d'assentiment: només fa falta allò de "ooohhh!" (Com no hi havíem caigut abans!). Es clar que gràcies a l'interès pels elefants, podem proposar-li que compte, que mesure, que escriga una redacció, que estudie els tipus d'animals, etc.
Tornem a la geografia. El xiquet ho busca i llig: els elefants viuen a Àfrica, a països com Kenya, Tanzània o el Congo. També hi ha una espècie d'elefants, els elefants asiàtics, que viuen a l'Índia, un país d'Àsia. Ho veus, xiquet? Ja has après geografia d'una manera fàcil i significativa. Ara situa-ho al mapa!... Veus què bé? Doncs potser no tant. He fet una prova, ja que tenia un dubte: realment el xiquet ha entès alguna cosa?
En efecte, si el xiquet haguera llegit: els elefants viuen al continent Kenya, a països com Àustria, Brasil i Àsia, li haguera estranyat alguna cosa? Si haguera llegit que també viuen a Àsia, que es un país de Tarragona, s'hagués immutat? He fet la prova, i no, no s'han immutat. S'ho han empassat i punt. Sorpresa?
Per a mi, cap ni una. Perquè una informació sobre geografia siga significativa, no només fa falta interès per part de l'alumne, fa falta haver assimilat i estudiat (estudiat?!) una sèrie de conceptes com "continent", oceà, mar, medi natural, medi polític, país, ciutat, territori, Estat... Si això no es té clar, ja es pot estudiar geografia de manera interdisciplinar que tal volta ens trobem que, en eixir de classe, el xiquet pense que puga visitar Kenya abans d'anar al parc i, després de berenar, pegar un volt per Tarragona per veure els elefants.
Per tant, arribe a la conclusió que els entorns i aprenentatges "interdisciplinars" tenen sentit sempre i quan hi haja unes estructures cognitives prèvies i suficients. El que s'anomenava, fins ara, tenir un bagatge. Sense aquest, el xiquet té moltes boles i figuretes per penjar (per explicar-ho metafòricament), però no té cap arbre de nadal on fer-ho. Les posa totes en un sac i no sap després on trobar-les. Per tant, només puc concloure que cal que el xiquet aprenga geografia, entre d'altres disciplines, per poder després aprendre més enllà tot interrelacionant-les. Si no, li estarem tancant les portes.
(Sí, jo estudií geografia. Recorde perfectament que, per primera vegada, a quart d'EGB. El mestre ens anava passant cada setmana un mapa: primer del terme, després de la comarca, després del País Valencià... i ens els anava fent aprendre, tot relacionant-los amb coses que sabíem i les excursions que fèiem. I no mentisc que al final d'aquell curs, si algú m'haguera dit que els elefants asiàtics viuen a Àsia, que és un país de Tarragona l'haguera enviat a la merda).
Menció a banda mereixen els mestres, especialment aquells que no viuen dels discursos. Amb 25 alumnes per aula com a mínim: un interessant pels elefants, l'altre per les girafes, l'altre per les formigues, l'altre pels robins, l'altre pels diamants, l'altre per un coixí, l'altre per les estrelles... Ah! I un amb TDA, l'altre amb dislèxia, l'altre amb autisme, l'altre amb problemes familiars, l'altra... Ajuda, ben poca. Ganes, moltes... Però, no entren ganes de tirar-se per la finestra?
Perquè qui diga que pot donar a l'abast quan la vida d'aula s'organitza a partir dels interessos del xiquet, o bé menteix en referència a com s'organitza l'aula, o bé menteix pel que fa als resultats d'aquest treball i de la seua capacitat per atendre cada individualitat.
Perquè, si apliquem el sentit comú, ens n'adonem que és, òbviament, impossible amb els recursos que comptem. Però, ai las! No importa el producte, importa la marca! I hi ha certes pedagogies modernes i innovadores que venen moltíssim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada