València (3): Calvari (València en XIV imatges).

Una autèntica rata de museu era jo el dia que vaig dedicar, la setmana passada, a passejar per ciutat. Anar de museu en museu, pretext per trepitjar carrers, places i gaudir de la llum i del blau intens del cel sobre l'urbs. Em feia vergonya no haver xafat encara el Museu d'Història de València, o el Museu de la Ciutat. També aprofití per visitar el Palau dels Cervelló, residència reial al Cap i Casal, així com una exposició, que es pot visitar ara a l'Almodí, dedicada als suposats avatars que patí el Sant Calze des del dia del Sant Sopar fins arribar a la Seu. Diumenge, abans d'agafar el tren, encara em donà temps de fer un ull a l'exposició sobre Ignasi Vergara al centre del Carme: el seu claustre renaixentista és un dels llocs més privilegiats de la ciutat. Fou allà que vaig acabar l'obra d'Espriu que he citat en els darrers posts.

Molta informació, molts objectes, molts descobriments. M'he proposat de fer-ne una selecció de només catorze, a mode de via crucis, que m'ajuden a il·lustrar, sé que de manera imprecisa i incompleta, què és València i com me la veig jo. Allà va!

I ESTACIÓ - Mosaic de Medusa (Museu d'Història de València).

Un mosaic impressionant, bellíssim, dóna la benvinguda al museu. Ens recorda els orígens de la ciutat: Roma i el seu domini. Una ciutat mediterrània, comercial, oberta al mar i allò que vingué i encara n'arriba. Malgrat les llegendes que ens parlen de la ciutat, mai trobada pels arqueòlegs, de Tyris, el ben cert és que Valentia fou una colònia de fundació romana. De Roma encara conservem la majoria de coses que ens defineixen: la llengua, el caràcter, el cicle festiu, el vi... i un sabor plenament mediterrani que ni el provincialisme més ranci no és capaç d'esborrar.

II ESTACIÓ - Restes escultòrics de diferents èpoques (Museu de la Ciutat)

Curiosa combinació. A dalt, restes d'una escultura gòtica i d'altra barroca. A sota, un cap esculpit pels ibers i dos pertanyents a escultures de l'època imperial romana: del diàleg que estableixen tots ells eixim els valencians d'avui. Potser hi falta un representant de la Nova Planta i d'altre de l'estrepitós fracàs del nostre projecte de País, encara utopia.

III ESTACIÓ - Dues obres pictòriques (Museu de la Ciutat).

Pedro Cámara González: Tierras de Ayora

Salvador Rodríguez Bronchú: Vaixells per a ferralla a Dénia.

Aquestes dues obres pictòriques, situades a escassos metres, mostren perfectament la dualitat del País Valencià: una franja costanera rica, que mira al mar, irrigada i plena d'hortes i tarongerars, que parla valencià; una altra interior, gairebé deshabitada en molts indrets, muntanyosa, de secà i castellanoparlant. Tots ells són valencians i formen part del nostre ésser, alhora que compliquen la tasca d'intentar esbrinar què som i com ens definim.

IV ESTACIÓ - Tresor de l'època de la taifa de Balansiya.

Aquest conjunt monetari és testimoni del contacte que, durant segles, la ciutat va tenir amb el món musulmà. Diners: el comerç, la riquesa i la prosperitat. Diners en mans de valencians: possibilitat infinita de bufar, que tant ens agrada. Bufar, a València, vol dir ostentar, aparentar, demostrar que s'és més que el veí fent veure que fas despeses supèrflues. Els vestits regionals de seda caríssima, els casalots, les urbanitzacions, les falles: diners que ens cremen. I darrerament, que ens perden.

V ESTACIÓ - Elements de la cultura agrària: l'horta i la irrigació

Aquesta roda de molí hidràulic i els catúfols d'una sènia són dos elements representatius de tota una cultura de l'aigua i del cultiu: els paisatges d'horta, fruiters i arrossars són el seu fruit. L'agricultura ha estat el principal pilar de riquesa de moltes comarques del país durant molts segles; també ha estat un pilar fonamental de l'economia urbana del Cap i Casal: el Tribunal de les Aigües encara es reuneix hui en dia!

VI ESTACIÓ - Plafó de taulells heràldics amb les divises de les famílies Arrufat-Codinach i dels Català-Torres.

Durant l'Edat Mitjana, especialment durant el Segle d'Or i d'esplendor econòmica (s.XV), unes quantes famílies, emparentades entre sí, controlaven el govern i l'elecció de càrrecs de les institucions forals. Aquestes famílies foren substituïdes amb la Nova Planta per d'altres botifleres, però al capdavall, es mantingué el mateix funcionament. Fins avui, que quan governen les institucions encara es creuen amb el dret de fer i desfer segons els seus interessos, confonent allò públic amb allò privat. 

València: caciquisme, corrupció, mediocritat infinita... d'unes poques famílies que ho malmenen tot amb els seus tentacles!

VII ESTACIÓ - Mènsula procedent de l'antic convent de Sant Francesc

El convent de Sant Francesc allotjà la tomba de personatges insignes, com l'admirat Joan Roís de Corella. Aquesta mènsula que se n'ha conservat ens demostra dues coses: la riquesa de la construcció, arrasada pel "progrés", i el grau de cultura de la València de l'època. En efecte, la història que narra és poc coneguda i inusual dins de l'arquitectura conventual gòtica: ofesa pel fet que Aristòtil havia renyat Alexandre per deixar-se distreure per ella, Filis sedueix al filòsof fins a l'extrem de cavalcar-lo. Alexandre observa, divertit, l'escena que demostra la hipocresia del seu mentor.

La ciutat, en efecte, ha estat la porta per on han entrat a la península tot allò que venia dels focus culturals del Mediterrani (Itàlia, Grècia): porta del Renaixement, de l'Humanisme, del Barroc... Dos papes al tron de Roma eixits del seu port en una època de canvis substancials no van deixar indiferent la ciutat, ni tampoc els seus habitants. Fou a València que l'embaixador Vich es feu portar de Roma els marbres del primer palau renaixentista de la península.

VIII ESTACIÓ - Salvador eucarístic de Joan de Joanes.

Exposat a l'exposició sobre el Sant Calze,
el trobem habitualment al Pius Vè

Els Salvadors Eucarístics de Joan de Joanes anuncien ja l'ambient opressiu que viuria la València contrareformista. Un període de fortes convulsions polítiques, socials i religioses, l'empremta del qual encara és evident avui en la mentalitat dels valencians.

Aquest període no es pot explicar sense la figura el Patriarca, Sant Joan de Ribera, que va ostentar el poder civil i religiós de la ciutat (fou al mateix temps arquebisbe i virrei de València): aquest poder gairebé absolut, només supeditat als Habsburg, va permetre-li maniobrar per expulsar els moriscos del Regne, que gairebé eren una tercera part de la població total.

Durant l'exaltació religiosa del barroc prendran forma les principals manifestacions religioses populars del País. La processó del Corpus, que havia esdevingut la principal celebració de la ciutat, prendrà la configuració amb què ens ha arribat fins hui. És curiós que València siga també l'única ciutat de l'occident catòlic que manté vius rituals tridentins: n'és exemple la celebració de la huitava del Corpus al col·legi del Patriarca.

Festivitat del Corpus: barroquisme en la cultura popular

IX ESTACIÓ - L'obra dels Vergara

Calvari (Josep Vergara)

Esposoris de Santa Caterina d'Alexandria (detall).
Josep Vergara

Sant Pasqual Bailó, d'Ignasi Vergara

L'obra dels Vergara és present arreu de la ciutat. L'obra artística d'aquesta família, entre els membres de la qual destaquen els germans Ignasi i Josep Vergara -escultor i pintor respectivament-, evoluciona des del dramatisme barroc fins l'academicisme: és a ells, entre d'altres, a qui devem la fundació de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Els olis de Josep Vergara que s'exposen al Museu de la Ciutat treuen l'esma, per la seua bellesa, grandiositat i perfecció. Aquesta escultura de Sant Pasqual d'Ignasi Vergara és digna de ser comparada amb les millors obres del barroc italià.

Malgrat la desfeta de la Guerra Civil, les esglésies de València són una font inesgotable de tresors artístics. Si no hagueren estat cremades, serien comparables a les esglésies napolitanes. Potser València siga l'única ciutat on podem torbar totes les tendències barroques europees: des del barroc alemany exemplificat a Sant Andreu, a l'exemple de barroc italià que és Sant Joan del Mercat, o l'afrancesat de Sant Martí.

X ESTACIÓ - La biblioteca del Palau dels Cervelló

Una biblioteca oblidada enmig del casc antic! I és que, al costat dels valencians destrellatats d'espardenya i grolleria, sempre hi ha hagut persones que han evitat que la sang arribara al riu, culturalment parlant: Nicolau Primitiu, Joan Fuster, Cavanilles, Cabanilles, Maians... La llista és més llarga del que pensem!

XI ESTACIÓ - Retall de premsa del s. XIX

El barón de Benifayó i el germà del duque de Fernan-Núñez sarpà-a-la-grenya per veure qui estarà a la primera fila quan arribe, si no recorde malament, el rei Amadeu I. I és que, en qüestió de protocol, o més ben dit, en qüestió d'aprofitar-se del protocol per destacar, els valencians som capaços d'arribar a les armes si cal. Tothom vol estar a primera fila i ser vist lluint les millors gales.

XII ESTACIÓ - València, 1957, de Josep Soler Vidal

El blau que inunda el quadre és un blau que representa la mort i la desolació: en 1957, el Túria es feia amo i senyor del Cap i Casal, deixant arreu la seua petjada de destrucció. Anys després, uns quilòmetres al sud, el Xúquer seria el protagonista d'una de les pitjors riuades de la història europea recent: la Pantanada de 1982.

Els rius han estat la font de vida i riquesa dels valencians, però al mateix temps, un element temut. Aquest temor, però, està desapareixent, i s'està convertint en un vague record. No ens descuidem! Malgrat que estem estrenyent els rius a base de xuclar-los fins a l'última gota, arribarà de segur el dia que ens jugaran la revenja.

XIII ESTACIÓ - Publicacions valencianistes de principis del s. XX

La Taula de Lletres Valencianes fou un dels elements que evidenciaven un certa recuperació i sensibilitat vers la cultura pròpia, herència de la Renaixença. Abans de la dictadura, el valencianisme intentava trobar-se un lloc entre els moviments monàrquics i republicans, sense gaire èxit. El franquisme acabaria amb tots els intents i esperances. Malgrat això, durant l'última època de la franquisme, algunes publicacions tornaven a recuperar la llengua pròpia com a mitjà d'expressió i divulgació cultural, com Valencia cultural.

La recuperació del valencià i el seu ús s'ha vist i es veu encara afectat per l'herència del franquisme i l'actitud dels sectors més reaccionaris i dretans de la societat valenciana, exageradament espanyolistes. Hui és el dia que València s'ha quedat sense televisió pública, de qualitat i en valencià. Són ben poques les publicacions periòdiques que hi ha en la nostra llengua. Periòdics, cap ni un.

Aquest és el panorama.

XIVa ESTACIÓ  - El cardenal Adrià d'Utrecht rebent els agermanats, de Marià Benlliure

Les Germanies: rebel·lia, rebel·lió, lluita per una causa justa. Els valencians tenim fama de "mesinfotisme". I crec, sincerament, que és una fama injustificada. Potser hauríem de ser més combatius en defensar la nostra llengua, però què em dieu de les lluites que hui per hui tenim entre mans? Als anys seixanta vam aconseguir parar el projecte megalòman de convertir l'antic llit del Túria en una autopista Madrid-Puerto. Fa pocs mesos, hem aconseguit tombar el pla urbanístic que pretenia tombar el Cabanyal. Penseu que en són poques, les victòries!?

I les que ens queden per batre!

adfadsfdfddf

Per acabar aquest via crucis, una traca final: una publicació carlista amb els ideals d'aquest moviment. Déu, Pàtria, Rei... En veure aquest document, em va venir al cap el meu avi al bar Lorito, davant d'un xotet de vi o d'una cassalla, i la cara que haguera fet si hagués entrat un partidari de la causa carlista per intentar convèncer-lo de la necessitat de sacrificar-se per Déu, per la Pàtria, pel Rei... Haguera amollat allò que recorde tan bé:

Me cague'n la mare que ho va parir un milló de vegaes!!!

I s'hagués begut d'un glop la cassalla que tindria entre mans (o el xotet de vi).

Considere l'escena un resum sublim de l'ésser valencià!