L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

22 de juliol del 2015

Els Pallars (17): senzillesa vs. bellesa.


Església de Sant Romà d'Aineto, a la vall de Cardós
El dia que dediquí a anar de poble en poble per la Vall de Cardós sovint em trobava amb un home que feia el mateix, però a peu. Vaig plantejar-me de fer-ho així també, però la calor em feu abandonar la idea: durant el temps que aquest home trigava en anar d'un poble a un altre, jo podia estar xipollejant en el Noguera de Cardós per refrescar-me... Cosa ben necessària!

La darrera vegada que coincidí amb ell fou a Escalarre. Li preguntí pel pont de Borito i es va oferir a acompanyar-me, però decliní la invitació: preferia pujar primer al castell i després nadar una vegada trobat el pont. Eren les primeres hores de la vesprada, i el sol queia a plom! El caminant em va recordar una recomanació que ja m'havia fet a Ginestarre: visitar Aineto i la seua església la qual, segons ell, era l'església romànica més bonica que havia vist.

Jo m'imaginí de seguida una església amb un absis bellament decorat amb arcuacions, mènsules i escultures, una portada esculpida i una estructura original. Però em trobí amb una esglesiola minúscula, sense cap decoració, d'una sola nau revestida amb guix durant el segle XIX i un campanar de paret d'un sol ull amb dues campanetes. L'església era bonica, molt, i el seu entorn magnífic. Però no era l'església més bonica que jo havia vist: això sí, de segur n'era la més senzilla.

Crec que sovint confonem els termes senzill i bell. Sobretot en referir-nos a obres artístiques. Aquesta confusió és la que porta a menysprear estils com el barroc, cosa de la qual ja he parlat en alguna ocasió. Supose que són coses d'una societat que tendeix al que en diuen "minimalisme". Però per a mi, no tot el que és senzill és necessàriament bell, ni allò que és bell ha de ser necessàriament senzill.

Ans al contrari. Durant el viatge sí que vaig tenir l'oportunitat de veure una de les obres romàniques més belles del nostre territori: l'església de Santa Maria de Covet. Aparentment és una església senzilla, però si l'observem de prop, els mil i un detalls escultòrics, la riquesa iconogràfica de al seua portada i els elements del seu interior fan d'aquest temple, de planta de creu llatina, un dels més exemples més bonics, rics i bellament decorats de Catalunya.

És una llàstima que no es puga visitar el seu interior (cal pagar 20 euros per una visita individual, que s'organitza des del Museu d'Isona i de Conca Dellà), que conté una inusual galeria de cinc arcades als peus del temple, a mode de cor. No obstant, el seu exterior ja paga la pena amb escreix. A orient, els seus absis decorats amb mènsules amb motius pagans, al·legories i símbols de tota mena. A occident, una magnífica portada que narra la història de la Salvació cristiana des del Pecat Original, amb Adan i Eva al voltant de l'arbre de la vida, temptats pel dimoni, fins a l'aparició de la Maiestas Domini, que se situa al timpà de la portada.

Us en deixe alguns detalls. Hi tornaré algun dia per la vesprada: de segur que paga la pena veure les escultures de la portada banyades per la llum del sol ponent. Quin espectacle!

Església de Santa Maria de Covet, des de la carretera que mena al poble
Portada, situada als peus de l'església

Detall de la decoració de l'absis
Nigromància (representada per Geminis), Adan i Eva i contorsionistes,
símbols tots ells del pecat
Mènsula de la cornisa que protegeix l'entrada: un músic
Bèstia menjant un pecador. 
Àngel portant una creu; arcàngel i àngels rodejant Crist

Treball de forja de la porta, original.
Lleó representant Sant Marc, i bèstia a la llinda de la porta.
Capitells del costat dret de la porta
Capitell exterior del costat esquerre.
Pantocràtor
Arcàngel Sant Miquel
Profeta Daniel (esquerra) i arcàngel (Sant Rafel?)
Mare de Déu amb el Nen Jesús amb el profeta
Isaïes al darrere.
Músics

Amb aquest post deixe de costat el Pallars. Tinc intenció de tornar-hi, però, a final d'estiu: les valls d'Àneu són ben temptadores! La propera parada, abans de deixar-me caure per València, és el cap de Creus i el meu estimat Conflent: el Festival Pau Casals de Prada m'espera.