aNDRòMiNa: Els Pallars (9): ascensió i pedres

16 de juliol del 2015

Els Pallars (9): ascensió i pedres

Fins al coll d'Amitges, l'ascensió va ser idíl·lica: el Bassiero ens protegia del sol, i a tothora vam caminar per l'ombra. Ara, el camí era un poc dur: de vegades calia avançar entre còdols i roques. Arribats al coll, unes vistes espectaculars, que van millorar en ascendir fins al cim d'Amitges (2.848 m): a l'est, la Pica d'Estats. Al nord, la carena del Pirineu axial. A l'est, la Vall d'Aran, el Massís de Maladeta, els Bessiberris, la Punta Alta de Comalesbienes... Al sud, el Subenuix, el Portarró, Peguera, Mainera... El dia era claríssim i es podia estudiar tota la geografia pirinenca.

Tornàrem al coll per fer el Tuc de Saboredo (2.829 m). Una nova perspectiva de les valls properes, esguitades d'estanys i estanyols. La baixada fou una mica improvisada, atès que vam trobar algunes congestes i no dúiem grampons... Pedra, pedra, pedra. La P. ho explicava molt bé, ja al refugi, a una anglesa: our Pyrenees have more rocks. All is rocks! The biggest mountains, all rocks! I sí: arribats a la cota 2.000, el bosc desapareix per donar pas, gairebé sempre, a un espectacle desolador de roca gairebé nua. Només les flors i altres herbes, bellíssimes, trenquen aquesta duresa. Un paisatge que, junt amb l'esforç físic, les dificultats que van eixint i tot el que es va veient, transmet unes sensacions molt gratificants. Difícil de descriure-les: cal viure-ho!

Privilegi de dinar de calent al refugi i, abans dels cotxes, una nova sorpresa: col·locar-se a sota del gran salt d'aigua de Ratera. Espectacular.

I a l'aparcament, fi de l'excursió amb el CEC. De nou la solitud de les valls... Ben satisfet, però, per una ascensió que havia estat, als meus ulls, perfecta.