aNDRòMiNa: Pels segles dels segles (5): els orígens d'Àustria

Portada barroca de Sankt Florian

Tots els pobles i estats europeus busquen en un passat remot l’origen de les seues essències pàtries, al qual queden lligats alguns llocs que esdevenen un símbol de la “pàtria”. Aquests orígens de vegades tenen no només connotacions polítiques, sinó també religioses: uns màrtirs perseguits, un sant evangelitzador o el territori convertit en un baluard en defensa de la fe autèntica esguiten les mitologies nacionals de molts territoris. Passa a Catalunya, a Espanya i també a Àustria: a Sankt Florian hi ha enterrat, suposadament, el primer màrtir cristià de l’Alta Àustria, perseguit durant el regnat de Dioclecià i assassinat a causa de la seua fe. El sant màrtir fou tirat al riu Enns amb una pedra nugada al coll, més o menys com el cos del seu coetani, Sant Vicent de la Roda. Així, en el segle IX ja es menciona per primera volta un monestir on actualment hi ha el monestir agustinià de Sankt Florian, que vindria a ser la Roqueta austríaca.

Amb l’ànim de visitar Sankt Florian agafí un tren rumb a Linz, per agafar des d’allà l’autobús que va a aquest poblet de l’Alta Àustria... L’autobús, però, eixia tres hores més tard i, en lloc d’esperar i perdre’m la visita guiada al monestir, vaig optar per agafar un rodalia a Asten-Fisching, el poble del costat, i anar caminant fins al monestir a través dels camps. En poc menys d’una hora des de l’estació arribes al poblet presidit per l’abadia.

I no decep. És una meravella del barroc: no només l’església, sinó també la biblioteca, el saló de marbre, els passadissos atapeïts d’obres d’art de totes les èpoques, els patis i claustres... A més a més, la guia mostra la galeria Altdorfer, on hi ha els quadres de l’antic altar major gòtic pintats pel pintor més rellevant de l’escola del Danubi (principis del XVI), i també les estàncies dels emperadors, amb grans estufes, mobles de banús, frescos, domassos, tapissos i escultures. Novament em vaig quedar bocabadat a la biblioteca, una de les més grans d’Àustria; a la volta, un fresc d’Altomonte representa la unió de les ciències i la Virtut.

Sankt Florian està també relacionat estretament amb la música. El monestir compta amb una escolania que canta en els oficis des de fa més de 900 anys, de la qual va formar part Anton Bruckner: el compositor romàntic està enterrat a la cripta de l’església, a la vora de l’ossera i just a sota de l’orgue que més va estimar i que actualment porta el seu nom. Mentre esperava, ara sí, l’autobús que em duria de tornada a Linz vaig aprofitar per redescobrir la música del compositor austríac: de nou, vent i pluja. Un ambient totalment romànic en què aprofití per escoltar el seu Rèquiem: sublim!

El sendemà, novament pluja i tren. En aquesta ocasió, rumb a Melk, un altre dels indrets lligats estretament al naixement de la marca de l’est: sobre el turó on s’alça el monestir degué haver-hi el punt de vigilància romà que durant l’alta edat mitjana, quan el territori estava poblat per eslaus i bavaresos, va prendre el nom del riu Medjilica. Destruït pels magiars a principis del segle X, fou recuperat per l’emperador Otó el Gran, que el va donar a Leopold de Babenberg, moment en què Melk i els territoris dels voltants foren anomenats Ostarrichi o marca de l’est. S’havia format, doncs, el que segles més tard es convertiria en Àustria. Com no, l’abadia custòdia també les restes d’un sant màrtir: Sant Colman, un d’aquells religiosos irlandesos que anaren a evangelitzar el continent i que va tenir, per aquesta causa, un final tràgic. Comparteix patronatge amb el rei Leopold anomenat abans, elevat als altars per la seua defensa de la fe, traduïda en la fundació de nombrosos monestirs als quals va fer generoses donacions.

Melk impressiona per la grandesa i la riquesa de les seues construccions: l’església està decorada amb quilos i quilos de pa d’or i treu l’alè. Però crec que el lloc ha perdut una mica la màgia que vaig trobar a Sankt Florian; tampoc et reben tan bé: Melk està totalment dedicat al turisme i fins i tot cal pagar l’entrada per poder visitar l’església. Ara bé, els tresors artístics que guarda paguen la pena la visita; en destacaria una creu romànica procedent de Viena o les pintures de l’antic altar gòtic, obra de Jörg Breu (també de l’escola danubiana, de principis del segle XVI). I com no, la biblioteca: els frescos del sostre, amb un estil il·lusionista típic del barroc italià, il·lustren la fe i són un contrapunt als frescos del saló de marbre situat a l’altre costat de la plaça que hi ha davant de l’església, on podem veure representats el poder de l’estat i dels Habsburg identificats amb Hèrcules, Atena i les virtuts.

I des de la terrassa, vistes al Danubi i a la regió. L’entrada al monestir inclou també la visita als jardins i al pavelló barroc: un paradís per als sentits! I si no, mireu les fotos. (Per cert, amb el preu que cobren l’entrada em vaig passar pel forro això del “no photo, please, no photo”).

CAMÍ DE SANKT FLORIAN