Diuen que el silenci és també música. Ho deia molt el meu mestre de dolçaina. Però se'n pot gaudir per això mateix, perquè existeix la música.
Cert és que de vegades parlem massa, i hi ha paraules que sobren. Però cert és també que de vegades deixem de dir coses importants, que sentim, que pensem, que afecten altri, que podrien fer-lo sentir bé, o fins i tot, fer-nos sentir bé a nosaltres mateixos... Però callem. Por? Mandra? Indiferència? Aquest silenci no es pot gaudir pas. Un silenci es gaudeix quan hi ha una comunicació plena. Quan els gestos també poden ser llegits. Quan una mirada plena un desig. Però sobre allò que s'ha callat, que mai s'ha dit, el silenci pesa, es fa insuportable i acaba per destruir-nos. Destrueix sentiments, destrueix desitjos i projectes. Perquè allò que mai s'ha dit, mai ha existit. Perquè allò per al que no tenim una paraula, no existeix per a nosaltres.
No siguem somniatruites, que no paga la pena. Gràcies per la lliçó. Espere que mai ningú es quede esperant cap paraula que haja de venir de mi, i també espere que mai res deixe de ser pel fet d'haver d'assumir paraules que no són realment meues. Perquè... que n'és de complicat, traduir sentiments a paraules!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada