És el que vaig sentir ahir en veure l'obra de Sorolla "Ayamonte, la pesca de la tonyina". Veritat que arribava un poc despistat al museu, vaig passejar-m'hi sense saber massa bé què hi feia i finalment entrí a la sala on s'exposen els grans panells que el pintor va fer per a la Hispanic Society of New York: i em vaig endur la gran sorpresa.
Crec que Sorolla és un geni, per com capta la llum. L'ull només capta un conjunt de pinzellades, però a la ment apareix amb nitidesa l'ambient exacte que el pintor volia reflectir. Lluminositat i color s'entremesclen d'una forma sublim i ofereix un espectacle equiparable a la contemplació del paisatge o del moment en primera persona.
En entrar al museu el sol banyava d'or la ciutat, com aquella vegada que vaig pujar a Montjuïc amb dos amigues (vaig penjar fotos per aquí). Però en sortir, el sol ja havia desaparegut, i una tonalitat morada/blavenca invadia el paisatge, i llavors vaig adonar-me'n de com la llum, amb subtilesa, canvia allò que ens rodeja. I per supost, influeix en les nostres percepcions.
Subtilesa, és la paraula. La llum de València, per exemple, un dia de primavera, no és igual que la que hi ha aquí. Hi ha un matís que canvia difícil d'explicar. Tampoc era igual la lluminositat de les diferents ciutats que he visitat aquest darrer any.
I no està gens malament que algú s'hagi dedicat a plasmar aquests canvis subtils. Entenc per què hi havia tanta cua sempre que intentava veure l'exposició a València, hehe. Ara tinc l'oportunitat de gaudir-ne una estona cada dia, al costat de casa, i sense cues!
Us la recomane.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada