aNDRòMiNa: 48 h open house Barcelona

Segona edició. I enguany, de nou, he arribat esgotadíssim diumenge al vespre a casa. Però content d'haver satisfet la meva curiositat, mirant per sota de la catifa de Barcelona. I és que el millor del 48 h open house Barcelona no és el fet que pugues visitar desenes d'edificis que romanen tancats al públic habitualment, sinó que aquests edificis són presentats, la majoria de vegades, per gent que els viu en primera persona: arquitectes, residents, voluntaris. Fins i tot fent cua et trobes gent curiosa amb alguna cosa a contar. Així doncs, no només arquitectura, sinó també història, anècdotes, gustos, expectatives, crítiques, punts de vista... s'apleguen i permeten de conèixer la ciutat, la seva gent, el seu passat i el seu futur.

L'itinerari que he triat enguany m'ha dut per estils, èpoques i ambients diferents, entre els quals enguany el protagonista ha estat l'arquitecte Enric Sagnier, el gran oblidat. A propòsit de l'exposició del Caixafòrum, hi havia un ventall ampli d'edificis de Sagnier oberts al públic. "Malgrat tenir tres-cents edificis documentats a la ciutat, que en realitat seran més de cinc-cents, Sagnier ha estat el gran oblidat entre els arquitectes, possiblement per haver-se mogut per ambients religiosos i conservadors", explicava una voluntària. "El arquitecto que ha hecho la mitad de Barcelona no es conocido por la gente", es lamentava la responsable de la Fundació Godia.

El que he pogut aprendre sobre Sagnier és que no el podem catalogar dintre d'un moviment: era un arquitecte amb moltes cares. Tendia al classicisme afrancesat, però no per això va deixar de costat el modernisme, el neogòtic o el neoromànic. Va dissenyar gran varietat d'edificis: vivenda burgesa, vivenda mitjana, esglésies, palaus, edificis públics, seus d'institucions... La Duana, el Palau de Justícia o l'edifici que corona la ciutat, el Tibidabo, són d'ell... com centenars d'edificis més: Sagnier està a tot arreu! Si el comparem amb els modernistes, podem dir d'ell que era eclèctic, s'adaptava al pressupost, el requeriment i els gustos del propietari i intentava innovar sempre que podia. Amb tal propòsit viatjava sempre un cop a l'any per veure que s'estava fent en altres indrets del món.

Contràriament, els modernistes no eren tan mesurats. Si bé eren del tot innovadors i originals, en sentir les explicacions sobre Sagnier m'ha vingut al cap una anècdota sobre la Pedrera: horroritzava la propietària, la senyora Milà, que al poc d'instal·lar-se, va canviar el mobiliari i el disseny dels interiors. Amb Sagnier aquesta circumstància era impensable, per la qual cosa va ser tan valorat en la seva època, i tal vegada, tan oblidat per nosaltres.

Heus aquí el meu itinerari.

ESGLÉSIA I CONVENT DE POMPEIA -Sagnier 1907 - 1910

La guia comenta els trets de l'edificació. "Després de la Guerra Civil, l'arquitecte encarregat de restaurar l'edifici tingué la brillant idea de fer una cripta, i aprofità la reforma de l'edifici per dur a terme aquesta idea".

Un frare caputxí, en ensenyar-nos el convent, explica: "L'edifici volgueren cremar-lo, però el salvaren els metges, ja que es convertí en hospital de campanya. Cap a final de la guerra l'església fou usada de polvorí, i el seu terra fou remogut i excavat fins gran profunditat. Per això es va poder fer la cripta en acabant". Heus aquí "la brillant idea". Com canvien els fets depenent de qui els conte!

Detall de l'escultura de la Mare de Déu del claustre, de Josep Llimona.

CASA RUDOLF JUNCADELLA - Sagnier 1888 - 1891

El voluntari que presenta la casa ens diu: "Sagnier és possiblement l'arquitecte més prolífic i polifacètic de Barcelona, que jo, després d'haver estudiat la carrera d'arquitectura, desconeixia totalment. No sabia ni que existia". "Va ser pioner en l'edificació de l'Eixample: els seus edificis, com aquest, començaren a aixecar-se entre solars, quan només els carrers estaven urbanitzats".

CASA FUSTER - Domènech i Montaner 1908-1910

"Sobre el traçat de la façana respecte al carrer s'ha parlat molt: uns diuen que es pretenia encaixar d'una manera subtil el passeig de Gràcia amb el carrer Gran de Gràcia; d'altres, que l'arquitecte no va voler fer una perpendicular brusca que fes patent la diferència d'amplada dels carrers, i se li ocorregué la brillant idea d'alinear l'edifici amb el traçat de la Diagonal... De totes aquestes conjectures no se'n sap gaire cosa certa. Sí que és cert, però, que el tramvia passava per davant, i era just aquí on havia de fer la corba per entrar al carrer Gran de Gràcia. L'edifici no podia ser perpendicular al carrer pel fet que s'havia de permetre al tramvia fer el gir".

Quantes palles mentals ens inventem sobre fets tan obvis!

"Als anys seixanta, els propietaris el volgueren enderrocar per construir oficines. No van poder-ho fer perquè estava protegit. Durant molts anys la gent va lluitar perquè es convertís en equipaments per al barri, però finalment acabà sent aquest hotel... que la gent del barri no vol". Especulació al poder!

Per cert, sabíeu que fou la seu del consolat de l'Alemanya nazi a Barcelona?

Vistes del passeig de Gràcia des del terrat de l'edifici.

Els sostres de Barcelona.

Els sostres de Gràcia.

CASA FARGAS - Sagnier 1902-1904

Aquesta casa és del període modernista de Sagnier. S'ajusta al que el propietari desitjava, i es demostra que Sagnier coneixia bé els trets i el llenguatge modernistes.

UNIVERSITAT DE BARCELONA - Elies Rogent 1868 - 1872

Són més que curiosos els elements, contrasts i el llenguatge arquitectònic de l'edifici, que beu del romànic principalment, i de la idea de donar unitat a l'edifici a través de la repetició de l'arc de mig punt, que Rogent va prendre del sud d'Alemanya. Haig de donar l'enhorabona al guia, ens va fer passar una estona més que agradable!

"Bé, la Universitat ha canviat i no ha canviat al llarg del temps. Si estudiem la documentació, es veu que en l'Edat Mitjana els problemes que tenia eren els mateixos que ara: manca de diners, conflictes entre professors i alumnat, entre professors i rectorat, entre professors i professors, gent que parla més del que hauria de parlar... i totes aquestes coses que són el dia a dia d'una universitat i que es veu que no canvien al llarg del temps".

"La Universitat no havia de tenir paranimf inicialment. Però la Universitat d'Alcalà de Henares tenia paranimf i... és clar!" -L'enveja mou el món!

La seu de la Universitat és un edifici ple d'anècdotes. Aneu-hi de visita quan tingueu una tarda o un matí lliures. Sabíeu que en el 1968 uns estudiants revoltats van agafar l'estàtua de Franco que presidia el paranimf i la van fer miquetes a plaça Universitat? Deu n'hi do! Això és valentia!

TORRE D'AIGÜES DE LA CATALANA DE GAS - Josep Domènech Estapà 1906

TORRE COLOM - Anglada, Gelabert i Ribes - 1971

"La torre Colom fou criticada en el seu temps, com avui fem també amb l'hotel Vela o qualsevol altre edifici que acaba per convertir-se en un referent volgut i valorat de la ciutat".

Quines vistes!

Volums i detalls de la façana.

Vistes a Poble Sec i Montjuïc

Santa Maria del Pi, torre Urquinaona.

Ciutat Vella

Platja.

La Mercè

El port.

PALAU CENTELLES -S. XV-XVI

"El palau Centelles no és de tal o qual segle: és un edifici actual perquè té un ús actual. En realitat, és una superposició d'elements de totes les èpoques. Ja els Centelles el construiren sobre un edifici medieval anterior; si furguem avall, trobarem restes romanes; amb el temps s'hi afegiren elements renaixentistes, divuitescs o romàntics... i la reforma que se li ha fet ha permès donar-li un nou ús d'acord amb les necessitats del nostre temps."

La porta de la foto és un dels primers elements que mostren la simbiosi del

llenguatge tardo-gòtic amb el llenguatge del renaixement a la península.

ARC DE TRIOMF - Josep Vilaseca i Casanovas 1888

"A mi las monjas me hacían mirar a la virgen y eso es lo que puedo contar. Los jóvenes me miran alucinados, pero cada época tiene lo suyo. Yo me acuerdo con cariño." "A mi esto me emociona. Cada cosa que pasa en la ciudad me hace ilusión, porque rompe la monotonía quotidiana. Soy de las que iré arrastrándome para ver lo que sea". "Antes ir hasta Sarrià era... uy! Allà iba la gente a pasar el verano. ¡También ir hasta la Sagrada Familia era toda una aventura! Todo cambia con los años." "La vida enseña mucho, pero solo si tu quieres aprender".

Aquests i molts altres testimonis i punts de vista d'una velleta amenitzaven la cua fins a les escales. "Compte amb les escales"-li diu una guia. "Vaya, ya me hace caduca... has visto?"

I és que quines escales! La Mare de Déu al Peu de la Creu!

CASA GARRIGA NOGUÉS - FUNDACIÓ FRANCISCO GODIA -
Sagnier 1902-1905 / Jordi Garcés 2009

Altament recomanable: l'arquitectura del lloc (eclèctica, amb una interessant superposició de llenguatges i estils arquitectònics), pel museu i les peces que guarda, però sobretot, per l'entusiasme que desprèn la gent que hi treballa. És impressionant el tarannà amb que la guia, treballadora de la fundació, ens ha explicat fil per randa la història, elements i anècdotes de la casa, i la seva nova funció com a museu i seu d'exposicions temporals.

Ha passat a ser un dels edificis que més m'agraden de la ciutat.