La canya que li done és impressionant. La C. viu en un món de felicitat i fantasia que està a anys llum de la realitat. Quan la interpel·le, em mira amb aquesta mirada de què està passant?-de què parla aquest? que per moments em desespera. De vegades he pensat que aquesta nena, des del seu món, em deu tenir una tírria...!
Però avui m'ha sorprès. Esperava pacientment els alumnes de l'altra classe quan ella passava contenta pel passadís. S'ha apropat a mi i m'ha entregat un dibuix, amb una cara de felicitat que aixecava l'ànim del més pessimista. -És per tu- m'ha dit, amb un somriure d'orella a orella. I ha continuat caminant feliç cap a la classe, junt amb la R. De tant en tant es giraven per veure la cara que feia jo i es miraven amb cara de complicitat.
El dibuix no és que sigui una meravella, però el guardaré amb tota l'estima. Perquè amb ell la nena m'ha donat les gràcies per estar per ella. Enmig de la batalla, ha començat a percebre que jo no sóc l'enemic.
I amb aquest senzill gest m'ha donat forces per començar l'octubre amb bon peu... les quals ja començaven a flaquejar! Tot s'ha de dir... quin inici de curs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada