Tothom me n'havia parlat (i bé), però fins ara havia romàs indiferent a la seva existència. I avui m'he decidit: he caminat la carretera de les Aigües. I haig de donar testimoni: cal anar-hi. Un mirador privilegiat des d'on contemplar l'obra que es representa al teatre de Barcelona. He aprofitat l'ocasió per pujar al K2 de Collserola: Sant Pere Màrtir. El cim ha presidit durant dos anys el col·legi on treballava, i havia esdevingut el nostre punt de referència (meu i dels alumnes) per orientar-se una mica: era un deute moral pujar-hi! I vés per on que hi va i hi ha anat molta gent: els monjos que bastiren l'ermita, els soldats divuitescs que bastiren la fortificació, els exaltats del XIX que es poliren la torre del telègraf, els republicans que defengueren la ciutat dels bombarders durant la Guerra Civil, les companyies de telefonia que han instal·lat l'antena horrorosa i, finalment, els barcelonins com jo amb ganes de sol i de natura, domingueros redimits!
Del K2 a l'Everest ha estat una caminada fantàstica. Mentre m'apropava al Tibidabo, m'endinsava a poc a poc en la nit tardorenca. Quin espectacle més bonic veure com la ciutat anava canviant de lluminositat i de colors, cosa que em feia intuir que també d'activitats i de gent. A la carretera es pot sentir ja la natura, però amb el rerefons del batec cacofònic de la ciutat. I al fons de l'escenari el mar, imponent. M'encanta la carretera de les Aigües.
Diagonal, Camp Nou, Montjuïc des de la carretera.
El meu barri des de la carretera.
Sant Pere Màrtir!
Base de l'artilleria antiaèria de la Guerra Civil
Tibidabo.
Llums del Palau Nacional coronant la nit barcelonina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada