Com no pot ser d'altra manera, de vegades, en contemplar una obra d'art, en visitar un museu, algun paratge o llegir algun llibre, m'emocione. No sé si frega al patetisme, però de vegades m'emocione tant, que plore i tot. Recorde que em va passar a l'Arqueològic d'Atenes o al Museu de Pèrgam de Berlín. Allà, davant dels relleus gegantins de l'altar de Zeus, on es representa la Gegantomàquia, em vaig quedar atònit davant de la grandesa i de la bellesa del que tenia davant. I els colps s'anaven succeint al mateix recinte: la porta d'Ixtar de Babilònia, l'enteixinat del palau del Partal de l'Alhambra... Aquest Nadal em vaig emocionar molt al Museu Arqueològic Nacional, però el plor m'arribà recorrent les sales del Prado.
El Prado era l'objectiu de l'escapada que aquest Nadal fiu a Madrid. En dos ocasions, van intentar que replantejara aquest objectiu fent-me veure l'interès del Reina Sofia o del Thyssen. Com si anar a veure només el Prado fóra insuficient o no tingués prou valor. Supose que els comentaris devien estar motivats per l'estima a aquests dos museus, un dels quals ja conec i la resta no crec que tarde massa en trepitjar-lo, però no poguí evitar pensar que hi havia alguna cosa inconscient en ells: al Prado, hi trobem quasi exclusivament mestres "antics" i, en canvi, en els altes dos museus trobem també allò més "modern". Contínuament la novetat aflora com un valor poc meditat: el valor de molts dels tresors del Thyssen no rauen en la seua cronologia, sinó en la seua bellesa i en la seua participació en un diàleg que arrenca centenars d'anys abans que Dalí, Picasso, Monet o Van Gogh agafaren un pinzell.
I aquesta és la paraula més interessant que cobra vida al Prado: diàleg. Els quadres d'unes sales conversen amb els de les sales veïnes i allunyades, entaulen un diàleg establert per uns pintors que en molts dels casos conegueren els seus predecessors en aquest mateix indret. Bellesa, mestria, sentiment, èxtasi: quin gaudi! M'és difícil descriure tot el que anava sentint. D'entrada, sorpresa pel fet que les obres, tan conegudes a través de fotografies i lectures vàries, cobraven una dimensió totalment diferent en tenir-les davant. Potser els la hi donava l'emoció de poder estar-hi, que se sumava a la possibilitat de gaudir dels efectes pictòrics que escapen a una reproducció. Però el recorregut permet descobrir també com conversen Caravaggio i Ribera, Tintoretto i Tiziano amb Rubens, Van Dyck i Joan de Joanes ja a terres valencianes, el Greco amb els seus contemporanis, Murillo amb Maella, Rubens amb Goya, que també es deixa ensenyar per Velàzquez i deixa que després Gisbert s'hi emmiralle... I un llarguíssim etcètera que arriba fins als nostres dies i que irromp amb força al Thyssen i al Reina Sofia: o és que podem entendre i emocionar-nos pel que ofereixen aquests darrers museus sense haver-ho fet també al Prado?
Ja m'he tret l'espineta de no haver trepitjat mai el Prado. Potser el que tenia de conegut era el que feia posposar-hi ara i adés la visita, però el que ha fet que l'emoció en trepitjar-lo haja estat significativament més gran. Només puc afegir una cosa: ganes de tornar-hi. M'hi passejaria durant dies sencers!
VELÀZQUEZ I GOYA
TIZIANO I JOAN DE JOANES
 |
| (A l'Escorial) |
RUBENS I GOYA
CARAVAGGIO I RIBERA
VELÀZQUEZ I GOYA, DE NOU
GOYA I GISBERT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada