Mecanoscrit (possible) del segon origen: un tomb per l'Alt Vallespir.

Torre mitjana del castell de Cabrenç esguardada pel massís del Canigó. Feia temps que volia tindre al davant aquest paisatge espectacular i aquest cap de setmana passat em decidí a anar-hi. Per arribar fins allà cal travessar el coll d'Ares fins al Vallespir i, uns metres més enllà del nucli del Tec, prendre la carretera D44 a mà dreta fins la Menera, el poble més meridional de l'Hexàgon. Des d'allà, comença un sender circular que mena fins al castell. El camí té trams de pendent considerable, cosa que queda compensada amb la bellesa dels indrets i boscos que travessa: fagedes, rouredes, avetoses, castanyedes i bedollars. Malgrat que el camí és circular i ofereix de tornar a la Menera passant pel Pla del Castell i el Montnegre, preferisc tornar desfent les passes i aprofitar la vesprada recorrent poblets del Vallespir.

A Serrallonga vaig al bar a preguntar pel responsable del museu, que segons un cartell, hi és. La porta és oberta, però el local està desert. Hi ha un timbre i un cartell que demana tocar-lo ben fort: ho faig i... silenci. Caic en el compte que no he vist ningú en tot el matí: llevat d'algun cotxe que m'he creuat al coll d'Ares, ningú. Torne a fer sonar el timbre i continua sense aparèixer cap responsable. Desfaig les passes fins al cotxe estranyat i perplex: tinc la sensació que tingué l'Alba després de la catàstrofe esdevinguda al Mecanoscrit del Segon Origen de Pedrolo. La possibilitat que no quede ningú viu es materialitza en la meua imaginació.

Malgrat que en alguns moments de l'escapada em torna a rondar pel cap aquesta idea -tal és la solitud i el silenci que regnen en aquests pobles perduts-, les àvies assegudes al sol a la plaça de la Fira de Prats de Molló la invaliden del tot amb les seues mirades curioses. Però ben mirat, la tranquil·litat no torna: he vist que el Massís del Canigó tan sols està cobert per algunes clapes de neu i... estem a començaments de febrer. Hem de començar a valorar el fet que l'extinció de l'ésser humà no és una idea tan forassenyada ni apocalíptica, i que estem treballant de valent per fer-la possible en un futur no gaire llunyà. Tant de bo la futura Alba i el futur Dídac que queden tinguen un mínim de sentit comú i que sàpiguen transmetre'ls a la nova humanitat. Perquè al meu voltant, en comence a veure molt poc.

COLL D'ARES, DURANT EL CREPUSCLE

Vista cap a l'Alta Garrotxa des del coll

Molló

Costa d'Argelers fins l'estany de Salzes

LA MENERA

Algunes pedres ens parlen de la importància passada del llogaret, amb racons deliciosos i un entorn idíl·lic.

1685. Creu templera?

Ara veig al vell: quina por! Serà un fantasma?

Plaça de l'església amb un plàtan d'aspecte ben curiós

EL BOSC HIVERNAL 

Aments d'un bedoll

Pineda

Faigs recargolats

Roure

Fageda

CASTELL O TORRES DE CABRENÇ

Està bastit en un indret on es dominen els passos entre el Vallespir, el Ripollès, l'Alta Garrotxa i l'Empordà. Les vistes abasten fins al golf de Roses i la Costa Vermella. La fortificació està dividida en tres parts: el castell pròpiament dit, començat a bastir al segle IX, i uns recintes posteriors de vigilància situats als cims contigus: la torre mitjana, del segle XIII i la torre nord, del XIV.

Durant la revolta dels Miquelets, Vauban va ordenar la destrucció dels castells medievals de l'Alt Vallespir, els quals, segons afirmava, eren "nius de Miquelets". Cabrenç va ser víctima, doncs, de les mines: del recinte principal només queden en peus uns quants murs i mitja volta de canó, que fa equilibris a la vora de l'abisme. 

Les torres des de les Estanoses

Torre nord, hexagonal

Torre mitjana, octogonal

Serrallonga des del castell

Torre nord des de la torre mitjana

Restes del castell

Torre mitjana des del recinte major. Al darrere, Set Homes i Tretzevents,
cims de la carena sud del Massís del Canigó

Cim de Costabona i la torre de Mir (al centre de la imatge, ben xicoteta) 

El Vallespir sencer, amb el Rosselló al final

SERRALLONGA

A banda de no haver-hi trobat ànima viva (només un gos, pesat de tan simpàtic com era), em sorprengué trobar un comunidor: segons les indicacions, l'únic que resta en peus en tota la Catalunya Nord. L'església parroquial de Santa Maria data del segle XII. 

Comunidor

Presidint l'entrada, Sant Lluc

PRATS DE MOLLÓ

Ja coneixia el poble, però encara no havia pogut visitar l'església. El Fort de la Guàrdia, que defensava la nova frontera francesa establida al Tractat dels Pirineus, roman tancat durant els mesos d'hivern, però vaig fer-hi un tomb pels seus fossars.

El poble des de la Guàrdia

Camí cobert que puja a la fortalesa 

Retaule major, dedicat a les Santes Justa i Rufina,
obra de l'escultor català Lluís Generes

Miracle del vi, al retaule major

Martiri de Santa Rufina

Sant Miquel presideix el retaule
de la confraria dels Paraires

Resurrecció, detall del retaule del Roser

Retaule del santíssim: tabernacle

Les contínues restauracions de l'orgue no li han manllevat
els seus trets característics de l'orgueneria hispànica

MONTFERRER

A l'església de Santa Maria hi són enterrats Dalmau de Castellnou, la seua esposa Beatriu i un dels seus fills a un sarcòfag del s. XIV. Constitueix un interessant conjunt romànic amb mobiliari barroc, entre ells un interessant -i malmès- retaule barroc.

Presidint la població hi ha el turó on s'aixecava el castell, destruït també durant la revolta dels Miquelets.

Església de Santa Maria i la seua torre campanar

Detall de la portada romànica

Sepulcre de Dalmau de Castellnou

Turó del castell de Mollet

 CORTSAVÍ

Tornant ja cap a la carretera principal passe per Cortsaví. Té racons encisadors i unes vistes espectaculars de tot el Vallespir fins al mar. A sobre d'un turó, a la part alta del poble, una altra de les fortaleses medievals del Vallespir destruïda per Vauban.

Restes del castell

Tot preparat per a la calçotada, però ningú... Hola?

Torre romànica del castell

El vent, que ha bufat amb força, ha modelat els núvols