Dinar companyeril. Em socialitze, ja veieu. M'estic al mig de la taula, i en algun moment escolte una i altra conversa per veure quina em convé més de seguir. A la meua esquerra comencen a parlar d'un curs "d'escola lliure" que val vora mil euros, i que acaba en unes pràctiques en no-sé-quina-escola. (Negoci rodó: cobrar el personal per escoltar collonades i després tenir un mestre titulat treballant debades a l'escola-no-sé-quina. Xapó!).
Una companya duu la nena, d'uns dos anys, a una "guarderia lliure". Allà fan un procés d'adaptació, pel que es veu, adient i que no traumatitza els infants. Utilitzen sovint una paraula: allà es fa "amb respecte". Es veu que a la resta d'escoles, o guarderies, no es respecta l'infant. Se'm puja la mosca al nas. (I em veig a la pobra companya acompanyant la filla a les classes a la Universitat i durant els seus primers polvos, pel que puga necessitar).
El tema continua i de sobte, apareix el tema de l'aprenentatge de la lectura. Aprendre a llegir és -s'afirma- com aprendre a caminar. No podem ensenyar a caminar un infant. Si li intentàrem ensenyar a caminar, retardaríem aquest "aprenentatge" perquè no es pot ensenyar. I llavors -tatxannn!-, comparen aprendre a caminar amb aprendre a llegir. "No es pot ensenyar a llegir" -s'afirma-, és una cosa natural que el nen aprèn sol. (M'assoten el dubtes. El primer de tot, en quin moment aprèn, posat el cas, un nen massai a llegir i a escriure. Tot seguit, com poden comparar el desenvolupament d'una habilitat instintiva i escrita als gens amb una de cultural i de dimensió social? Em faig creus).
No puc evitar d'intervenir (Per què pot ser els meus dubtes poden ser solucionats i em poden fer veure-ho clar). Ho faig a partir de la meua experiència en una escola d'eixes "tan lliures" on un xiquet de vuit o nou anys, un fill qualsevol d'advocats i arquitectes, encara té una lectura sil·làbica i no sap fer el traç de les lletres -si és que ja aconsegueix desxifrar el codi amb normalitat, cosa que no passa amb el fill de l'escombriaire i de la família immigrada del barri que ha confiat l'infant a l'escola pública-. No vull avorrir-vos amb la deriva que adopta la conversa, però en retrate un parell d'instantànies:
INSTANTÀNIA 1
-Puc acceptar aquest tipus de metodologia en una escola privada en la qual els pares estimulen els seus fills/es, que en coneguin les mancances i les cobrisquen, però no crec que aquest model siga universalitzable, pel fet que no tots els infants tenen un entorn estimulant que els porten a estar motivats "des de dins", com deien ahir al curs, ni a interessar-se per l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura -com passa amb els nostres alumnes -treballo a una escola de màxima complexitat- i amb alguns alumnes d'aquestes escoles públiques "lliures"- En el moment en què en una escola pública no tots poden aprofitar una proposta didàctica per circumstàncies socials, aquesta proposta no pot ser universalitzable.
-Llavors, seguint amb el model tradicional, que universalitzes, la lectura i l'escriptura? Només això?-
(Mediteu... Mediteu profundament la pregunta i les seues implicacions i raonaments que se'n poden derivar).
-Recordem que la lectura i l'escriptura són la porta d'accés al coneixement!-
(I també de la participació en la societat en què ens ha tocat viure, que no és ni la dels massai ni la dels nobles de l'edat mitjana, durant la qual els privilegis s'heretaven! Déu, m'han fet entreveure que no cal llegir i escriure... se sobreentén que per... ser feliç? Segurament se n'haguera parlat, de felicitat, i de creativitat i habilitats -dits ara "intel·ligències"- vàries. Com pot una professional de l'escola pública posar en dubte el valor, la importància d'unes destreses que permetran a un infant establir una trajectòria vital d'ascens social, de millora de la qualitat de vida, d'accés i valoració del coneixement, de l'art i de la cultura? Mal anem! Com podem universalitzar la situació d'un infant de classe mitjana i mitjana-alta en una societat en què aquesta classe social està en retrocés i la desigualtat, la pobresa i la manca de recursos comencen a ser una realitat que afecta a la majoria de la població?).
INSTANTÀNIA 2
-Per exemple, la meua germana que té sis anys sap un munt de dinosaures, i m'explica noms que ni jo mateixa coneixia!-
-Bé, potser la teua germana haja tingut, en el context que viu, un interès especial en els animals, haja après a classificar-los i li haja sorgit un interès pels rèptils i, especialment, pels dinosaures. Però a això poden arribar uns infants qualssevol i en qualsevol context?
-Per què ha de conèixer els tipus d'animals i classificar-los per saber dels dinosaures?-
(I on penja, si no -dic jo- aquest coneixement? En quina estructura cognitiva? No queda en una anècdota? Posem un altre exemple:
-El meu fill és expert en la dinastia Ming.
-Ah, què bé! El seu fill s'interessa per les cultures orientals, com la Xina!
-La Xina? Què és això? Fa falta saber on és la Xina per saber coses de la dinastia Ming?)
(...)
Com deia l'A., l'infern és ple de bones intencions. Crec que el problema de base rau en un fet substancial: a qui atorguem el rang "d'expert"? Experts que anomenen ací i allà. Quins experts? Quina credibilitat tenen?
Quan atorguem el rang "d'expert" a un xarlatà, i comencem a repetir les seues nicieses sense haver-les reflexionat bé, només pel fet que suposen una "novetat" i un trencament -novetat valuosa pel fet de ser innovadora, més enllà de ser assenyada-, a banda de violentar el sentit comú, estan dinamitant una de les funcions bàsiques de l'escola: compensar les desigualtats i esdevenir un mecanisme d'ascens social. Perquè si dissenyem una escola que exclou del coneixement els nens i nenes d'entorns desfavorits, podem quedar-ne satisfets?
Va'hme, va! A vendre motos als encants!
(Sí, ja ho heu vist: no em convé socialitzar-me).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada