La lectura d’aquest article no deixa indiferent, sobretot a un mestre, atès com encerta en molts punts de la reflexió que fa. El punt crucial: què es respira a la societat? Què viu la gent? Doncs que després d’estar tota la vida estudiant, de tenir un currículum impecable, tenen un treball de merda mal pagat (si és que el tenen) amb molta sort amb 1000 euros (jo he estat molts anys treballant com un negre per 800 després d’haver-me currat un expedient immillorable!). I junt a aquest fet, veiem com “los niños de papá” es col·loquen en els llocs de direcció, en els treballs millor pagats, de més responsabilitat (en què normalment la merda la trauran els vuit-cents-euristes).
Les conseqüències d’aquest fet no es penseu que no s’hi veuen. Els nens i nenes que tinc sembla que els hagin explicat que no els servirà de res ser llestos, ni el fet de superar-se cada dia, sinó el fet d’anar de llestos, que és molt diferent. I jo, imbècil de mi, intentant motivar-los perquè arribin a la satisfacció i el creixement personals que implica la constància, la descoberta del món i el treball ben fet. El seu inconscient col·lectiu deu pensar: pobre mortal! Com puc motivar en aquest “caldo” en què l’escola està immersa?
Personalment, tinc cert menyspreu vers l’escola concertada per aquest arribisme social que implica, i per la qual molta gent diu allò de “la concertada millor que la pública, perquè hi ha més nivell”. No estan parlant de qualitat d’ensenyament, de qualitat en les relacions humanes, ni de capital humà: quan afirmen això, parlen del que a l’article que us he referit anomena “capital social”. En altres paraules: enxufisme. No hi ha més nivell a l’escola, sinó que l’status socioeconòmic de les famílies que hi acudeixen és més elevat, cosa que té una repercussió en les motivacions, reforços positius i hàbits que els alumnes d’aquests col·legis tenen. Per tant, on hi ha un avantatge és en les famílies, no en l’escola per ella mateixa, i el resultat de l’educació és una síntesi de tots tres pilars imprescindibles: la família, el nen i l’escola.
A la pública van quedant (i on treballe en tinc la prova) les famílies d’origen humil, d’status sociocultural baix, amb problemes per arribar a final de mes... I la concertada –al·legalment- posa quotes “voluntàries” que serveixen de barrera d’accés a aquestes famílies. I malgrat que en la majoria de casos podem dir que els recursos de la xarxa pública, ben optimitzats, són majors que la xarxa concertada, aquests nens tenen la mala sort que els falla un dels pilars bàsics que els hauria d’ajudar en el seu creixement: la família. Però damunt, s’hi suma que a la misèria acudeixen totes les misèries: es copien tots els models de comportaments i actituds envers la vida que es deriven del model que es denuncia. Perquè, vistos els resultats... encara podem parlar d’igualtat d’oportunitats? Com podem encara ser creïbles quan parlem d’invertir en saber i en mèrit personal, si qui tindrà èxit serà l’enxufao de torn?
Pense que no hauríem de fer cas omís a aquestos avisos que sociòlegs, mestres i pedagogs fan del que implica aquesta segregació social a l’escola. Solucions hi ha moltes. Una radical seria engolir-se la xarxa concertada: invertir en el suficient nombre de centres públics per tal que el concert d’escoles deixe d’estar justificat. Ara, aquesta solució sembla utòpica i revolucionària, i alçaria una gran confrontació social (toparíem, en primer lloc, amb el Rouco Varela i su Iglesia).. Limitar el nombre d’immigrants per escola, i repartir-los equitativament entre ambdues xarxes (la pública i la privada) seria un criteri positiu. Però que, tenint en compte les característiques dels centres, de l’alumnat i de les famílies de cada tipus de centre, hauria d’anar acompanyat d’un gran capital humà i econòmic que afavorís l’escola pública per tal que realment pogués compensar les mancances del seu alumnat derivats de l’status de les seves famílies (baix). I que a la llarga, tal vegada farie desaparèixer aquesta segregació social a les escoles. Capital i recursos humans que haurien d’estar regits per criteris de seny i coherència per no convertir-se en una inversió inútil, i ai! Què has dit! D’això també caldria parlar-ne una llarga estona.
El que està clar és que tot i tots formem part de la mateixa merda, i que per algun lloc cal començar a netejar. Vist aquest tema, em sembla del tot actual allò que en filosofia algú anomenava la “dimensió social del coneixement”. Avui he pensat en això quan una nena, brillant l’any passat com la que més, enguany que la família està en una situació molt dolenta, sense res pràcticament, tenia dificultats en ordenar de menor a major un conjunt de nombres. Com construeix l’alumne el seu coneixement? I curiosament, m’he topat amb l’article del Gil Calvo. Casualitats de la vida!
Algú em pot recomanar algun llibre que m’orientara en aquesta tasca?
1 comentari:
Si vols guanyar més sigues batlle d'algemesí o regidor alliberat, o president de la mancomunitat de la ribera! Mira si tens oficis per triar ...
Publica un comentari a l'entrada