Com és evident, mai no he conegut Lorca en persona. Però el fet d'haver-me submergit més d'una vegada amb la seva poesia, d'haver vibrat amb ella, tal vegada fa que pugui afirmar que tots els que ho hem fet en tenim un coneixement íntim del poeta, de les seves vivències i de les seves circumstàncies. Supose que serà per això que la notícia que diu això de "Garzón investigará la represión franquista y abrirá la fosa de Lorca" m'obri una sensació estranya, d'incertesa i alleujament alhora. Una de les ments més admirables d'aquell segle que fou assassinada de la manera més vergonyant, humiliant i indigna no se sap ben bé si per les seves idees, el fet de ser homosexual, pel seus orígens, pel seu compromís amb l'educació i la llibertat o per totes aquestes coses. Tal vegada la mateixa notícia sense el nom de Lorca hagués estat una més a sobre de la llei de memòria històrica que a més d'un du de cap, però no hagués alçat ni pols ni remolí davant dels meus ulls.
Per què tanta reticència a aquesta llei? Tanta vergonya senten pels seus fets repressius? Tan orgullosos, n'estan, del que van fer? Sí, és cert i no cal oblidar que el bàndol republicà, a la guerra, també va cometre barbaritats repugnats, assassinats i matances, però hi ha dues diferències substancials. En primer lloc, al bàndol republicà, la legalitat lluitava per tal que aquests fets no ocorriren. En canvi, durant la repressió franquista, l'Estat es convertí, tot ell, en una maquinària de repressió i mort. Per altra banda, les víctimes (assassinades també de manera injusta) del bàndol sublevat foren soterrades amb dignitat, se'ls van aixecar monuments (les famoses "cruces a los caídos por Dios y por España"), se'ls va fins i tot venjar (ull per ull, dent per dent). Però les víctimes del bàndol republicà, defensor de la legalitat i de la democràcia (mai no ho oblidem) encara continuen, com Lorca, soterrades a barrancs, en els marges de les carreteres i camins, en llocs anònims dels cementeris, amuntegats com si animals es tractessin... I tot per una extraña llei "d'aministia" que no entenc massa bé.
Obrir ferides? No ens enganyem. Les ferides, per molta gent, no es tancaran fins que els seus familiars, amics i coneguts, assassinats de manera injusta, descansen dignament i existesca un lloc on poder recordar-los. I aquest país continuarà tenint un deute pendent fins que una de les seues veus més admirables no sigui soterrada amb dignitat, recupere l'honor, se li faci justícia i descanse, per fi, en pau.
ALMA AUSENTE
No te conoce el toro ni la higuera,
ni caballos ni hormigas de tu casa.
No te conoce el niño ni la tarde
porque te has muerto para siempre.
No te conoce el lomo de la piedra,
ni el raso negro donde te destrozas.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.
El otoño vendrá con caracolas,
uva de niebla i montones agrupados,
pero nadie querrá mirar tus ojos
porque te has muerto para siempre.
Porque te has muerto para siempre,
como todos los muertos de la Tierra,
como todos los muertos que se olvidan
en un montón de perros apagados.
No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.
La madurez insigne de tu conocimiento.
Tu apetencia de muerte y el gusto de tu boca.
La tristeza que tuvo tu valiente alegría.
Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,
un andaluz tan claro, tan rico de aventura.
Yo canto su elegancia con palabras que gimen
y recuerdo una brisa triste por los olivos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada