Inquietud. Crec que és la sensació que més m'ha despertat aquesta pel·lícula. Cert és que tal vegada quede una mica forçada, però també crec que un dels objectius del director ha estat ser concís. El film tracta de contestar una pregunta: en la societat (alemana) actual, seria possible un règim totalitari com el nacionalsocialista? La resposta, després de veure els fets que ocorren, és clara: sí.
És un professor qui fa la pregunta als seus alumnes, i els embarca en una espècie de joc que acabara sent molt il·lustratiu. Els alumnes, malgrat ser sabedors de les circumstàncies de les quals es nodreix un règim feixista, i sabedors també dels seus mecanismes, acaben participant d'una maquinària del tot totalitària que se'ls escapa de les mans. L'espiral de violència i les actituds que es desperten, com una onada gegant o un tsunami, engoleixen el seny i el sentit comú de l'institut on passen els fets. Es conclueix que no som tan diferents a com érem fa 80 anys, i per tant... De fet, en la pel·li es reprodueix a petita escala el que va passar a Alemanya als anys 30 i 40. Hi ha moments de la pel·lícula que podem comparar a fets de la història alemana, com la Kristalnacht o la crema de llibres.
Una reflexió encertada, als meus ulls. Fins i tot necessària. El llop dorm, però no per això hem de creure'ns vencedors. L'assignatura més interessant que vaig donar a la carrera fou, sens dubte, la que girava al voltant de la premissa formulada per Adorno després de la IIa Guerra Mundial: que Auschwitz no es repetesca és el primer objectiu que hauríem de formular a l'educació. Però, com podem assolir aquest objectiu? No és tan fàcil.
1 comentari:
http://rubenmalonda.blogspot.com
Publica un comentari a l'entrada