Deu pometes té el pomer,
de deu una, de deu una.
Deu pometes té el pomer
de deu una van caient.
Si mireu el vent d'on ve,
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer!
Molt de vent ha fet darrerament per Catalunya. Edificis fets malbé, arbres en terra, palmeres damunt de cotxes... No estem acostumats al vent. Suposa un canvi d'oratge inesperat i molest.
A mi se m'ha caigut una poma. Però no es preocupeu, encara me'n queden per passar l'hivern. Aquesta ja feia temps que s'intuïa corcada pel cuc de la desídia. Principalment, la desídia. I és que qualsevol canvi sacsa el tronc de les nostres seguretats i sempre en fa caure alguna. Allò que semblava blanc, resulta ser negre, i el que semblava incondicional, estava condicionat per allò que s'esperava d'un i que no ha estat a l'altura d'oferir.
En fins, noves primaveres vindran, noves flors i noves fruites.
Però no puc evitar de preguntar-me qui arreplegarà les pomes caigudes quan el vent bufe a l'altre costat de les muntanyes. I és que ningún lloc del món està protegit de les inclemències de l'oratge... Amb això del canvi climàtic! El que pinta bonic i tranquil pot ser arrassat en uns minuts.
1 comentari:
Si cau la poma de l'arbre pq està podrida, no té la culpa la poma, sinó el cuc, o aquell que havia de cuidar l'arbre i no ho ha fet...
Naixeran noves pomes allà on va caure una, però continuaran formant part del mateix arbre,... :-)
Publica un comentari a l'entrada