Al concert dels oficis de tenebres la soprà anava apagant, després de cada peça, un ciri del canelobre que presidia l'escenari; fins que ha arribat la darrera melodia, plena de dramatisme (eren versicles de les lamentacions de Jeremies) i la sala ha quedat a les fosques. El grup era genial: Concerto Soave. Viola da gamba, soprà, arxillaüt, orgue i clavicèmbal. Si teniu l'oportunitat...
Tornant a les fosques, però, avui no m'han sorprés. Ans al contrari, crec que ha brillat la llum als meus ulls. El sepulcre tornava a estar obert i buit. I és que també he tornat a l'exposició, genial també, dels fons de la Galeria dei Ufizzi de Florència. He triat només uns quants quadres: Ferreti, Pisano, Giovanni da San Giovanni, Il Padovanino. Bellesa. Només bellesa, sense defectes. Els meus ulls gaudien sobretot de contemplar la Sagrada Familia de Niccoló Pisano. Eclipsava fins i tot el Boticelli que tenia al costat. El gest de Maria, la inocència del nen que, sense saber-ne res, agafava la creu que Sant Joan nen tenia a les mans i que seria el seu futur. Sant Josep que res pintava posat a un segon pla. Però sobretot, el gest de la dona, trist, pesarós, sabedor de la sort del seu fill, però al mateix temps harmònic, confiat i serè. Una delícia.
Però no només han brillat els meus ulls amb aquesta visió. Una profunditat inesperada m'ha fet sentir viu de repent. Inesperada i... ¿Efímera? Segurament. Però era jo, per fi era jo!
Caldrà anar tancant les darreres portes. Les portes de l'absurde. Ja m'enteneu. O no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada