 |
| Pont de pelegrins de Canfranc |
S'imagineu un món sense ponts?
No només em referisc als ponts físics que permeten creuar els rius. De ponts n'hi ha de molts tipus: n'hi ha que permeten sortejar una barrera per arribar a un lloc, però n'hi ha que permeten també arribar al cor i l'intel·lecte d'altres persones, a la riquesa d'altres cultures, a les perspectives i punts de vista des d'on altres veuen el món... Llavors, per què vivim en una època en què hi ha molta gent, potser massa, que té una voluntat manifesta d'ensorrar-los?
La raó potser siga la ignorància i la por, l'estupidesa i el narcisisme. Els ponts no interessen a aquells que volen creure que el món, el seu món, és digne de confiança, sòlid, i que tot allò que veuen i perceben és allò que existeix realment: no conceben cap perspectiva que els capgire aquests pilars. Prefereixen romandre en les receptes que els han donat, en els escenaris de cartró-pedra que els han vingut donats i seguir un guió que algú ha establit per ells. Qualsevol pont que permeta arribar l'estranger, el diferent, el no normatiu, el disruptiu, el pensador o el místic és ensorrat abans que no es propague el dubte, la curiositat i la complexitat que esquincen el tel d'ignorància que impedeix conèixer allò del que hom participa.
A Canfranc hi ha un pont molt antic. En realitat no és medieval, ja que aquell va ser ensorrat per una riuada i reconstruït al segle XVI per un tal Ramon... O això hi ha escrit a una làpida inserta al seu paretó. Per ell han passat milers de pelegrins durant aquests segles que seguien un camí estrany. Perquè, si el pelegrinatge es fa ben fet, l'incessant pelegrinar mena en realitat a un locus a-espacial i a-temporal: el camí transforma i ens remet al punt de partida, que no és altre que nosaltres mateixos. El pelegrí, com el místic, no s'adreça a cap lloc que no siga ell mateix en unió transformant amb allò que ens transcendeix.
El dia que torní de Panticosa, aquell en què vaig renunciar a l'ascensió als Inferns pel risc de pluja, caigué, efectivament, una tempesta com poques... Però malgrat la circumstància, no em vaig poder estar de fer aquesta petita escapada des d'Abay per poder creuar el pont de pelegrins de Canfranc.
Com és difícil escapar de la pàtina romàntica que hem heretat!
 |
| Comença la tempesta: vent, fred, aigua! |
 |
| Iniciant l'excursió |
 |
| Ruïnes de la Trinitat de Canfranc |
 |
| El pont de pelegrins |
 |
| El record d'aquesta obra del Greco va venir-me al cap en creuar el pont! |
 |
| Ramon me fecit |
 |
| L'estació internacional ha estat transormada en un hotel de cinc estrelles |
 |
| En minvar la tempesta, el soparot! Santa Cruz de la Serós |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada