Un paradís i un bon llibre

Home perdut entre un manyoc de vies,

oh malaventurat!

A mig camí no tens esment de què volies.

Car travessem la fosquedat

dels nostres dies

com la sageta, dreta vers el destí ignorat.

Josep Carner, Nabi, II

I

Exageraria si digués que la vall d'Ordesa és un dels llocs més bonics del planeta? Podria ser que amb aquesta afirmació només demostrara com de poc he viatjat, però la veritat és que és un lloc que ompli els sentits, tots ells, de goig!

Fa uns anys, travessant la vall coberta per una capa encara gruixuda de neu, algú em va parlar de la Senda de los Cazadores: aquesta és la raó per la qual vaig tornar a Ordesa. Aquest és un camí aeri, que recorre la vall a una altura considerable sota els cingles de les muntanyes que la tanquen pel sud. Normalment, la gent arriba fins a la cascada de la Cua de Cavall pel camí que recorre el fons de la vall, i torna per la Senda de los Cazadores, evitant-se així la forta pujada que hi mena des de l'aparcament. Jo, en canvi, fiu el contrari: vaig pujar-hi en primer lloc (uf!) per gaudir després les vistes que se m'obrien des del camí: espectacular! 

I no només les vistes: el terra, l'escorça dels arbres, els rierols... Tot s'ompli de sorpreses, d'olors, textures...

Per cert... Què podem trobar millor que deixar-se acompanyar a un dels millors llocs per un dels millors llibres que s'han escrit mai en català? Nabí, de Carner, m'acompanyà: sempre m'agrada conjuminar paisatges i llibres i crec que vaig fer una bona elecció!

II

Crec que d'ara endavant quan senta la paraula "esforç" em vindrà al cap la pujada a la Senda de los Cazadores...

III

Vaig pujar al parc en l'autobús de les set: ja era ple (supose que el de les sis del matí també ho havia estat). La vall atreu la gent, cosa que s'explica fàcilment... El més curiós és que de tots els que érem dalt l'autocar només poques persones ens vam desviar cap a la pujada a la senda. Ara bé, érem gent de tot el món: davant de mi hi havia una parella que era, si no m'equivoque, de Polònia; també hi havia un xic africà, alguns francesos, etc. No podem dir, però, que fos un ambient "turístic": més aviat era agradable, durant les parades, o al mirador, començar les converses insubstancials típiques de la muntanya, moltes d'elles macarròniques pel tema de la llengua.

Si érem allà tots plegats és perquè, en realitat, teníem molt en comú.

IV

Crec que hom no pot dir que coneix un fill o una filla (o un alumne o una alumna) fins que no se l'emporta a la muntanya. En tornar pel camí que recorre el fons de la vall vaig anar coincidint amb famílies i grupets que encetaven l'ascensió cap a la cascada de la Cua de Cavall. M'era molt divertit observar les cares dels infants que anava trobant: fastig, esgotament, il·lusió, admiració, enuig... Eren sentiments que els despertava el fet d'haver de caminar cap amunt durant més temps el que estaven habituats. A alguns el que anaven trobant anava fent-los oblidar l'esforç i el cansament; a d'altres, encara que hagueren vist la meravella més impressionant del món, no se'ls haguera tret de la cara l'ombra de la desesperació.

Fins i tot la desesperació podia aparèixer ja a escassos metres de l'aparcament...

I clarament, com una música sentia:

—Cap flastomia

com negar que Déu és perdó.

(...)

Ell abraça el llop i l'ovella

i l'esparver i els nius.

Ell és qui esbrolla la garriga

i esporgarà son bell verger, faixat e rius.

Li lleva senyoria qui castiga;

per a la vida ens aixecà

i ens la prendrà quan l'hora siga:

així com a l'infant que veu el món minvar

perquè sos ulls s'acluquen de fadiga,

hom pren una parença de cosa amb què jugà—.

Josep Carner, Nabi, IX

V

Hi ha una cosa que encara tinc pendent i no sé amb qui la podré fer, perquè sol no vull: ascendir al Mont Perdut. No és el cim més alt del Pirineu, però crec que el panorama des d'allà deu ser el més espectacular de tots.

VI

El descens acaba amb una immersió en la màgia i el misteri de les fagedes, envaïdes per la remor  de l'aigua del riu i de les cascades. La tardor, a Ordesa, deu ser un dels espectacles més bonics que es puguen contemplar... al món?

Realment crec que no es tracta d'anar als llocs "més bonics", sinó saber trobar la bellesa dels llocs on s'hi va... Perquè crec que tot indret pot donar-nos de sí allò inesperat. Crec que la capacitat de percebre bellesa arreu es relaciona amb un tret del nostre caràcter que tots hauríem de treballar: la modèstia, o potser l'humilitat.

Déu, que fa l'arbre, el destraleja:

i els nostres pensaments no són sinó corquim.

Josep Carner, Nabí, II

Torla

Al mirador, amb els companys de caminada

Bretxa de Rotlà: sembla ser que la va fer ell
amb l'espasa... Qui sap!?

Allà on  poses l'ull, una sorpresa.

El Mont Perdut, flanquejat pel Marboré i l'Añisclo.

S'hi distingeix el camí de baix.

Cua de Cavall: com una ferida de la muntanya.

Tornada

Gradas de Soaso

Endinsant-me en les fagedes.

Enyor!