aNDRòMiNa: Plana d'Osca (1): romànic, màgia, paisatge

Un rei

Un personatge

Una creu a la basa de la columna del personatge

I - Agüero: església de Santiago

Comence el meu recorregut al blog per aquesta construcció, que considere fascinant tot i que inacabada. Per a pesar nostre, algú va decidir tancar la construcció abans de concloure-la en algun moment del segle XII i traslladar els arquitectes, picapedrers i escultors que hi estaven treballant a un altre indret: Poblet. No només ho demostra la similitud formal de l'absis principal de l'església de Santiago amb l'absis cistercenc de Poblet, sinó que ho demostren també les diferents marques de picapedrer presents en una i altra construcció: es repeteixen!

Així, els constructors que havien treballat a Santiago d'Agüero provenien de França, i des d'allà van importar les novetats arquitectòniques del Císter. Els que hi havien treballat en una primera fase van fer-ho també a la catedral de Santo Domingo de la Calzada, ja que molts motius escultòrics dels absis d'aquesta església són pràcticament iguals a d'altres que apareixen a la catedral esmentada. Però hi ha més: o bé els constructors, o bé el promotor, van voler demostrar que havien estat a Terra Santa i que estaven al dia de tots els cultes esotèrics que, segons es pensa, s'importaven des d'allà. La prova de més pes d'això que afirme l'ofereixen el rei, el personatge i la creu que he afegit a l'inici del post.

Qui són? Una pista la dona la presència constant de la música arreu de la decoració de l'església: un rei músic només pot ser el rei David. I un detall ens indica que aquest capitell, el del rei, no s'ha col·locat allà a l'atzar: els raigs solars dels equinoccis l'il·luminen directament a ell durant l'eixida de Sol. Però el Sol també el posa en relació amb el personatge que hi ha al capitell de la columna del creuer: en aquest cas, són els raigs solsticials els que incideixen directament en aquesta altra figura.

Si ens adonem, el que caracteritza el personatge de la columna és el fet que està sent enlairat per unes àguiles que semblen menjar del seu cap. No obstant, no és així, ja que és ell qui s'agafa de les àguiles. Destaca també, i per damunt de tot, la grandària del seu fal·lus, que no és tot el discret que s'esperaria en una església. Així, si el rei és David, aquest personatge podria ser Satanàs que, segons el Primer Llibre de les Cròniques (21, 1), incita el rei a elaborar el cens d'Israel en contra de la voluntat de Jahvé. Ara bé, en la versió d'aquest episodi del Segon Llibre de Samuel (24, 1), no és Satanàs qui incita David, sinó el mateix Senyor ple de fúria contra Israel: podríem identificar, doncs, Jahvé amb el mateix Satanàs?

Sembla ser que existí una heretgia que així ho afirmà, i que va anomenar Baphomet a aquesta figura demoníaca o part fosca de Déu. El terme Baphomet (Bafomet, Bafometus), pot posar-se en relació amb el nom Mahoma o Mohamet, però també amb veus gregues que es relacionen amb la llum i la saviesa (Baphémétous, Bios-phos-métis). El seguiment a Baphomet va ser el pretext que va servir per perseguir, abolir i expropiar tots els béns dels cavallers templers: i, si tenim en compte que la creu templera se situa a la basa de la columna on hi ha representat el suposat Baphomet, potser aquestes acusacions no eren del tot infundades com moltes vegades s'ha fet creure.

Doncs, fet i fet, ja tenim una clau interpretativa de la iconografia de l'església de Santiago d'Agüero força suggeridora. Però el que més m'encisà d'aquesta església no és tot aquest relat narrat amb pedra i rajos de sol, sinó especialment el fris que decora l'interior de l'absis meridional, en el qual es narra de manera sublim la història dels Savis d'Orient que apareixen en el timpà de l'entrada del temple: malgrat la manca de llum (l'electricitat encara no ha arribat a l'indret), s'aprecia una traça impecable en l'execució de detalls que fan d'aquesta obra un dels millors exemples d'escultura romànica de la península.

I ja posats a parlar dels Savis d'Orient, Mags o Reis, podem començar a conjecturar la relació entre aquests i els cultes orientals (Zoroastre, Isis, Osiris...) i la seua inclusió dins de la mitologia cristiana... Les figures dels Savis i la de Sant Joan Baptista són claus en el culte herètic i esotèric del qual van ser acusats els templers.

Capçalera de l'església

Naus inacabades, cegades

Entrada

Detall dels capitells de la portada

Fris exterior de l'absis meridional: existeixen
evidents paral·lelismes amb Santo Domingo de la Calzada

Baphomet torna a aparèixer a l'exterior del mur septentrional

Interior: l'absis principal recorda poblet

Decoració islàmic en alguns capitells: la retícula

Detalls del fris dels Reis Mags

Nau principal de l'església, amb el capitell dedicat,
segons sembla, a Baphomet

II - Sant Salvador d'Agüero

Aquesta església és avui un interessant pastitx artístic: dels temps del romànic només resta una magnífica portada recol·locada actualment al mur septentrional de l'església. La portada havia conservat quasi intacta la seua policromia fins que fa uns pocs anys el retor del poble, que considerava "inadequada" la presència de tantes coloraines, va demanar un veí que agafés un bon fregall i deixés les pedres més netes que una patena. No goseu dubtar que aquest senyor estiga cremant ara en el pitjor dels inferns enmig d'inenarrables patiments...

Ara bé, aquest mateix senyor, anomenat Luis Galindo Bisquer, va fundar un museu dedicat a una de les seues grans passions: la música d'orgue. Nombrosos objectes, documents, parts d'orgue i relíquies d'aquest instrument satisfan la curiositat del visitant.

Havia oblidat dir-vos que Agüero està en l'anomenat «Reino de los Mallos»: el poble està construït sota uns impressionants cingles que són una nota comú en tota la contrada.

Agüero, sota los mallos

Torre del Salvador, de factura moderna

Detalls de la portada

Hi ha tant per a cremar!

El mite dels Savis d'Orient es repeteix de manera
compulsiva per tota la Plana d'Osca: influènca templera?

Roda solar present arreu

Roba litúrgica, segurament brodada amb seda
de València... Em recorda molt a coses que he vist per ací!

Museu de l'orgue: exposició

III - Loarre

El castell de Loarre era un dels objectius principals del meu viatge: no em va decebre! La fortalesa es va bastir en la llavors nova frontera del regne d'Aragó en els temps en què Osca i la rodalia encara estaven sota domini musulmà: des dels seus murs no només es divisa cada racó de la Plana, sinó que, segons diuen, durant els dies clars es poden albirar les torres del Pilar de Saragossa. Quan el feudalisme expansiu es va fer amb les terres que s'estenen a la vall, Loarre va perdre protagonisme i el va guanyar, en canvi, el castell de Montearagón: Osca esdevingué la nova capital i es van fortificar els seus voltants. Loarre va acabar sent abandonat: potser gràcies a això gaudeix d'un magnífic estat de conservació.

Puc dir que vaig gojar doblement de la meua visita al castell: l'hora (les tres de la vesprada) no era propícia i n'eren pocs, els meus companys de visita. Hi havia, però, un matrimoni alemany amb els seus fills. Un d'ells, d'uns cinc anys, anava recorrent al seu aire el que devia percebre com un gran laberint encantat, armat amb un escut i una espasa de fusta. En la il·lusió de la seua mirada vaig recordar per què un dia, fa uns vint-i-cinc anys, vaig decidir fer-me mestre!

Mestre o... pallasso. Quan els pares i germanes no miraven, el xiquet va trobar en mi un drac ferotge que tirava foc per la boca. Crec que s'ho va passar pipa!

Arribant al castell

Des de qualsevol perspectiva, un panorama de postal!

Accés al recinte emmurallat

Aquesta degué de ser la torre de la primitiva
parròquia de Loarre, situada a l'albacar

Un mirador privilegiat

Detall de l'entrada principal a la fortalesa

Una maiestas domini presidia l'entrada

Entrada a l'església superior del castell,
obra mestra del romànic aragonés

Vistes des de la capella reial

Companys de visita

Crismó situat a l'entrada de la cripta o església inferior

Dependències conventuals

Torre de la Reina

No he exagerat amb això de les torres del
Pilar de Saragossa!

Interior de la torre de l'homenatge

IV - Murillo de Gállego

Ubicats en un recinte amb una atmosfera idònia per a
la seua conservació, els capitells de la cripta del Salvador
conserven gran part de la seua policromia original

El poble rep el seu nom del promontori sobre el qual s'alça: en destaca, des de lluny, l'església fortalesa de Sant Salvador, amb una església principal i tres criptes adaptades a l'orografia del cingle que van sevir de fonament per a la construcció superior. Entrar al Salvador és entrar a un recinte amb vora un mil·lenni d'història, ple d'obres d'art de totes les èpoques que, malauradament, mostren signes evidents d'abandó.

De seguida es feia evident la preocupació que la guia sentia davant d'aquest fet: si no es fa res al respecte, ben de segur que en poques generacions tot aqueix patrimoni s'haurà perdut. El valor i la bellesa de l'edifici saltava a la vista, però xarrant amb la guia d'una cosa i d'altra, va fer-me una reflexió força interessant: la restauració del patrimoni no només depén dels diners, sinó del poder. Diners moltes vegades els hi havia haguts, però no s'hi havien invertit: havien anat a parar a edificis més turístics o amb més feligresos. A l'hora d'establir un criteri per prioritzar una restauració o altra, no entrava el valor intrínsec d'una determinada construcció o obra, sinó la seua rendibilitat (turisme) o el joc de poder entre les autoritats eclesiàstiques i les diferents parròquies i arxiprestats. Si una parròquia no tenia gaires feligresos o cap padrí dins del món eclesial, ja podia tenir un patrimoni que ens deixés sense esma que era ignorada de forma sistemàtica.

Haig de dir que m'hagués encantat parlar durant hores amb la guia, que vaig intuir una dona interessantíssima! Originària de Bulgària, s'havia acabat casant amb un home del poble i ara feia allà la seua vida, que m'anava contant també entre una cosa i l'altra de camí a Sant Miquel: en aquest altre temple, construït fa més de mil anys al nucli originari de Murillo, hi ha unes pintures classificades dins del gòtic lineal que paga molt la pena conèixer. A l'ermita de Sant Miquel es guardava fins fa poc la Mare de Déu de Liena, una imatge romànica que ara guarden en un lloc segur per protegir-la dels lladres.

A Murillo vaig acabar el meu primer tour per la Plana d'Osca: les vistes sobre les Penyes de Riglos, la posta de sol, la tranquil·litat del poble... Quina meravella!

Vistes de l'església-fortalesa de el Salvador

Primer text oficial llegit en aragonès que he vist!

Capitells de les criptes

Nau central de l'església

A la paret oriental encara es pot distingir la façana
original de l'església preromànica de Sant Miquel

El terra de còdols de riu, original. Què bonic!

Pintures gòtiques

Reino de los Mallos: Penyes de Riglos

V - Bolea

I si a Murillo vaig acabar el meu periple, fou a Bolea on el vaig començar. Si en parle al final d'aquest post és només pel fet que el que trobí allà s'allunya del romànic. Ara bé, crec que les pintures del retaule major de la col·legiata de Santa Maria la Major són una de les obres artístiques més espectaculars de què he gaudit durant aquesta escapada: arrepleguen tant les influències italianes (la perspectiva, uns colors que recorden a Rafael) com les flamenques (minuciositat pel detall, gestualitat...) i el seu pintor podria relacionar-se amb de los Llanos i Yáñez de la Almedina, executors de les pintures del retaule major de la catedral de Valencia.