Cau l'avió, la mort es fa present de manera inesperada i ens quedem perplexos. Perplexos perquè no hi comptàvem. Vivim com si la mort mai anara a fer-se present al nostre voltant, en una il·lusió constant d'immortalitat. Perplexos també perquè no trobem cap mena de sentit a la suposada acció de la persona que va estavellar l'avió intencionadament. No ho ha fet mogut per cap ideal, per cap fanatisme, per cap creença. Ho ha fet i ja està.
-Estava boig- em deia aquesta vesprada ma mare. -El filldeputa eixe estava boig, què fort-. Però em pare a pensar i me n'adone que ella o jo no estem menys bojos que aquest individu. Vivim en un planeta que ens embla immens, però que no és més que un granet d'arena en un desert infinit que ens costa concebre. I estem vius. Ens hi sentim vius! El perquè de tot plegat ens resta ocult, i ho farà per sempre. Ens obstinem a voler saber-ho tot, però és igual: ja ens hi podem posar que mai coneixerem el que no podem conèixer. Vivim igualment, malgrat l'enorme incertesa i la possible manca de sentit. I, a més a més, ens passa que tot pot acabar quan no ens ho esperem. En qualsevol moment el planeta sencer podria desaparèixer per una pertorbació solar. O podria desaparèixer una ciutat sencera engolida per un terratrèmol o un volcà, o desenes d'urbs per un tsunami. En qualsevol moment el meu veí podria fer esclatar una bombona de butà, o el conductor que espera que creue el carrer mentre tinc el semàfor en verd podria accelerar amb la intenció d'atropellar-me. L'arquitecte que ha dissenyat aquell hospital podria haver-ho fet, amb tota la mala intenció del món, amb un error estructural que fera que en poc temps l'edifici vinguera avall amb els malalts a dins. Qui em diu que aquesta nit no moriré per allò que he menjat perquè algú ha contaminat els aliments en algun moment de la cadena de producció?
Ens fa falta, necessàriament, un grau de bogeria per poder viure. Avui, durant el concert de la Passió segons Sant Joan de Bach -dirigida per Herreweghe, quina passada!- pensava que aquesta bogeria consisteix, justament, en deixar-nos portar per les virtuts teologals: fe, amor i esperança. O les seues versions secularitzades: confiança -en els altres i en un mateix-, estima/amistat/empatia i la il·lusió en què el món que vivim pot millorar. Fem d'elles la base de l'ètica que ens permet viure plegats i ens deixem portar per elles. Això ens mou a continuar empenyent i tirar avant: tendim a pensar, de manera potser un tant il·lusòria, que el món no s'acabarà justament hui, i que podrem fer la nostra sense que ningú ens segue la vida de manera absurda. Una bogeria, perquè perfectament podria no ser així. L'avió caigut ens ho ha recordat i ens hem sentit desorientats.
El copilot estava boig. Però no ho estava menys que nosaltres. La seua bogeria, pel que es veu, estava originada en una profunda decepció. O desgana, qui sap. Fins al punt que va decidir que res pagava la pena i que calia posar fi. Estava en el seu dret. Però ho ha fet d'una manera totalment injusta i cruel. Ha decidit per molts que tenien dret a continuar pensat, de manera totalment boja i irracional, que viure continuava pagant la pena.
Demà continuaré amb aquesta mateixa convicció, sabent que em converteix en un boig. Però en gaudiré igualment, i vull continuar creient que podré confiar amb qui tinc al costat, que continuaré apreciant aquells amb qui em relacione i que tindré la il·lusió que podré quedar satisfet del meu dia.
Ho faré per aquells que, de manera absurda, ja no ho han pogut fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada