aNDRòMiNa: Neurosi: diàlegs interiors

Has de fer l'esforç de fer les coses que t'agraden... Va... N'has de fer l'esforç... Què podria fer? Bah, res. Res? Bé, sí: una eixida amb el CEC, així no haig de pensar. Fem un ull. Mira! El Perdiguero amb raquetes! Ummm, el material... Quina mandra, que si lloga, que si torna'l... Organyà... Muntanya de Santa Fe? Busquem a veure. És una muntanya bonica: no fa gaire altura però sembla imponent. Vall del Segre, romànic. Pinta molt bé. Quin diumenge és? Ahm. Però, uf, quina peresa: hola, què tal, ja fa temps que no véns, com et dius... Aggh! I per què no la faig sol? No sembla difícil, és una ruta ben clara. A veure, quan podria ser? Ummm... Dimarts, alemany; dimecres, metge; dijous, metge. Divendres... Concert d'Arvo Pärt. Divendres? Seria a Barcelona pel concert? Segur que sí. És a les vuit i mitja, la ruta és de cinc hores, més el desplaçament: si m'alce matí, puc fer-ho perfectament. Segur que sí. De sobte, quines ganes de muntanya!

(...)

És dijous, són les tantes i encara no tens ni el pa per fer el dinar i l'esmorzar de demà. Sigues pragmàtic i realista: serà realment necessari? En tens realment ganes? Si no, què fas? Tot el dia a casa? Mira, quina sort, aquest pakistanès té pa, i no sembla roín del tot. Va... Mentre sope miraré si a prop d'Organyà hi ha alguna cosa interessant per visitar. Però no t'emociones, si no ja ho saps: acabes volent anar a tots els llocs i més que una excursió, sembla un suplici. (...) Vaja, Sant Climent de Coll de Nargó, què interessant i està de camí. Campanar preromànic. Doncs o bé a l'anada o a la tornada... A l'anada millor, així puc fer fotos xules de l'absis il·luminat pel sol. Puc parar allà a esmorzar. Doncs ja està clar: parada a Coll de Nargó, Santa Fe i passeig per Organyà.

(...)

Despertador. Quina gossera. Uf, segur que vols anar? Amb tant bé que m'aniria dormir. Dormir? No faig altra cosa. Vaaa... Vaaaa... Ja m'he alçat més tard del que hauria d'haver-me alçat. Segur que no arribe al concert. El concert, el concert, el concert. Ummm, a veure que compte... Sí, de sobres. Va, amunt!

(...)

Calaf? Crec que no hauria d'haver anat fins a Ponts per aquí... És més ràpid per l'eixida de Cervera. Bé, és igual. O no: a veure si perdent temps ara, perdent temps després, no arribe al concert. El concert, el concert, el concert! Ui! Allò d'allà no és la torre Manresana? Ala! Fa temps que volia visitar aquest indret. Pare? No arribaré, no arribaré... Però si és a prop, seran uns minuts! Pare. Puge. Collons, quin colp, merda de presses. Quina vista! Panells. Batalla de Calaf, Guerra de Successió. Rotllo del 1714. Entorn rural molt bonic. Capella de Sant Andreu. Des d'allà segur que hi ha una foto bonica, encara que el cel està enterbolit i la llum no mola gens... Uf, ja m'hi he estat més del compte, però és tan bonic!

Torre Manresana

Prats de Rei. Al fons, Calaf. Aquest indret fou escenari d'una batalla
entre austracistes i borbònics.

Al fons, el Pirineu nevat.

Sant Andreu de Manresana.

Què hi haurà a Prats de Rei? A veure, tampoc vaig tan mal de temps. Puc fer corrents els trams de muntanya fàcils. Va, parem. Ala, quines casotes més interessants. Segur que per ací hi ha raconets bonics. Mira, un casalot gòtic. Quina passada, en qualsevol racó, pam! L'església: tancada. Llàstima. De tota manera, l'interior estarà "passat per guerra". Tornem al cotxe... Ups, què tard... I aquells carrers d'allà dalt. Va, tornem-hi per allà. Quin horror viure ací: no he vist ningú mentre ha durat el passeig. Ningú! Quina por! Poble fantasma.

Plaça Major de Prats de Rei

Finestra dovellada d'un casalot gòtic

Oh! Calaf... Quin panorama... Pinta bé, però no puc parar: el temps, el temps, el temps! El concert, el concert, el concert! Si pare ja no podré pujar a Santa Fe. Va, avant!

Vista de Calaf

Castellfollit de Riubregós: un castell, un casc antic que pinta bé... Biosca! Quina temptació! Parem? Va, no vulgues fer-ho tot. A propi hi havia el llogaret aquell que s'assemblava a Coaner. Però... millor en una altra ocasió, el temps! Tens el concert! Sanaüja: ací també havies dit de parar. Mira, el castell allà dalt. Uf, no s'acaba mai! Jo vull conèixer-ho tot. Ponts: hola de nou. Oliana... La imbècil de darrere se m'està apegant massa. Serà imbècil: que no frenaré en sec? Uffffff, torracollons. Ala, ja no he pogut veure en calma que era això de la dreta... Era romànica? Agh! Mira: Sant Andreu del Castell: 2 km. A aquesta pare! Són només uns minuts...

Sant Andreu del Castell, Oliana.

Vaja, què bonic! Quin lloc més bonic, i quines vistes. Quantes coses que no coneixem i tenim tan a la vora. Allà enfront: quina església serà? Ha d'haver-hi unes vistes espectaculars. Allà ja no hi pare. Entre torbar el camí i tot... se'm faria l'hora de dinar! Quina tranquil·litat, la d'aquest lloc, llàstima dels sorolls de la carretera... Tots els ricots anant a Andorra a portar diners cobrats en negre, alaaaa, a Andorra! A veure... Des d'allà deu haver unes fotos de l'església xulíssimes. Quin romànic tan sobri, tan pur, tan bonic! La grandesa de les coses xicotetes i ben fetes. Des del forat del pany es veu l'interior. No queda res, quina llàstima. Parem un moment! Però i el concert? El temps, va vinga!

Si us fixeu, damunt d'una cinglera, podeu veure Santa Maria de Castell·llebre.

Coll de Nargó, Sant Climent. És una de els esglésies romàniques més boniques que he vist mai: has vist la torre campanar amb els arcs de ferradura!? Com Sant Miquel de Cuixà. Com... com s'anomenava aquella església del Berguedà? Sant Vicent d'Obiols! Vols seure a esmorzar tranquil? No puc evitar de pegar voltes i fer fotos, és tan bonic! Aquest poble té més vida que Prats de Rei. I quin solet que fa. Calor. Descanse una miqueta, Organyà està a tocar de Coll de Nargó. Potser viure ací m'agradaria. M'agrada aquesta sensació.

Sant Climent de Coll de Nargó

Fonaments de la nau sud, desapareguda.

El campanar té dos cossos: un de més antic, preromànic,
i un d'afegit posteriorment, d'estil romànic llombard.

Benvingut a Organyà. Uau! Quina muntanyota! Quin goig! Fins allà que hi anirem!

Muntanya de Santa Fe, i un cavall pasturant.

Aparque ací, mira, quina sort: arribar i besar el sant. Lloc d'estacionament limitat. Zona comercial. Merda per a tu, merda per a mi. Ala, aparca allà on Crist va pegar quatre crits. Tornem al carrer principal. Peguem volteta per ací. Passen molts cotxes per aquest carrer: ala, a Andorra tots a comprar coses tirades de preu, alaaa, tots a Andorra. Mira, això sembla un antic portalot de muralla. Com Ponts: un carrer major porticat que travessa un antic camí medieval. Què ben cuidat està tot. Què bonic. Aquestes iaies què miren? Hahahaha, quin fart de riure. -No tinc fred, senyores! A més, vull pujar a Santa Fe i de seguida, pujant, entres en calor-. Pobres, totes mortes de fred i escarotades de veure'm en màniga curta. L'església... Tancada! De tota manera, allò interessant és la portada i... L'absis? Sí! Bona memòria.

Carrer Major d'Organyà

Absis de l'església d'Organyà: detall.

Mira! Allà hi ha una exposició sobre les homilies... Però si m'entretinc massa... No arribaré al concert! El concert, el concert, el concert! Va, si és un moment. (...) Veus, tampoc ha estat per a tant. Ara, l'exposició se l'haurien d'haver currat un poquet més, que tampoc s'hagueren desllomat... A veure què miren aquestes dones? Què posa aquí, jove? Jo diria que 1712, però el dos no es veu ben bé clar. Pot ser un 2, un 5 o un zero desgastat. Les deixe rumiant cara la llinda de la porta i me'n vaig a buscar el carrer que ix cap a al muntanya. Bé, doncs... Cap amunt! Ja comença el camp... Què fa aquest home clavant martellades a l'ampit de la finestra! Me cago en Dios... Hahahahaha, mala martellada no s'ha fotut. Ací està el senyal d'inici de ruta.

Santa Fe des del NE. Darrere, Montroí i la Penya Aguda, totes tres
formant part de la Serra de Sant Joan, entre el Pallars i l'Alt Urgell.

Quin paisatge... Què bonic, els arbres encara nus, els prats verds, les vaques... Quina calor per estar en hivern encara! Un rec: l'aigua netíssima. En beuria. El sorollet, què agradable... Açò ja puja... Tinc set. Pararé al lloc on deia que hi havia un monument a Verdaguer... No faltarà molt. Va. Va. El concert, el concert, el concert! El temps! Quina suada. Nas taponat, quina ràbia. Merda, vull el mocador. Romaní, espígol, pi: olors de muntanya. Quin goig estar per ací. Uf, els pins estan infestats de nius de processionària. Quin fàstic. Roure valencianet, valencianet, que encara tens la fulla seca a la branca! Mira-te'l. Per fi! Verdaguer contemplant eternament els camps d'Organyà. Això? Una àguila... No, dues! Tres! Quina meravella.

Monument a Verdaguer

El Segre, el Port del Comte i Organyà.

Dinaré a dalt. Quina paret de roca, sembla mentida que es puga arribar fins allà dalt caminant. Cada vegada més empinat, uf, uf, uf, no puc més. Com que no!? Si pares cada 15 segons no arribaràs al concert! El concert, el concert, el concert! Arvo Pärt, quines ganes! Fiiiiuuuuuuuummmm! Pareixia que venia a per mi, la molt cabronota, quin susto!, Què gran! Veus, mai havies vist una àguila de tan a prop. Quin espectacle!

Tossal dels Quatre Batlles

Vall del riu Cabó.

Muntanyes d'Andorra.

Serra de Turp. Als seus peus, s'aprecia l'embassament d'Oliana.

Serra de Sant Joan: carena.

Ermita de Santa Fe d'Organyà. Documentada ja al s. X.

Per fi en el coll. Tinc la musculatura de les cames dura com una pedra! Santa Fe: 10 minuts. Ací ha passat alguna cosa: un incendi? Una allau? Mmmmm, més aviat un incendi, els arbres estan socarrimats. O serà la processionària? Quin fàstic. Vinga, un últim esforç! Capella a la vista! Per ací s'hi anirà més ràpid... Merda, no! Torna a pegar la volta: ara si et pareix, caus. A més de llest, series destre del tot. Uau! Quina vista! El Segre. Aquell coll que du a la Seu d'Urgell: els francesos volgueren fer-lo frontera durant el Tractat dels Pirineus. Una Seu d'Urgell francesa: Le Siège d'Urgeil, le Pays Catalan i merda per a tu. Quin solet més bo que fa... Quin dia! Neu al Pirineu: allò deuen ser les muntanyes d'Andorra. I allò... El Port del Comte! El Tossal dels Quatre Batlles: allà acabí la tardor, ací l'hivern. Quina coincidència. La campana! Són tres batallades... Dong, dong, dong! M'encanta la reverberació del bronze... Mmmmmm... Podria gravar-me tocant! Una altra volta? Els del poble pensarà que ha pujat l'exèrcit a la muntanya... Que pensen el que vulguen. Em grave.

Quina fam. Quin solet. Quin plaer. A vore, per on torne... Són les dues i escaig... Uf. Si tingueres seny, baixaries pel mateix camí i aniries ja cap a Barcelona. Fins i tot podries dormir un poquet abans del concert. Però a veure, el camí que va per darrere, pel Grau de Fenollet, tampoc sembla tan llarg. No. Es pot fer en poc temps, a més, des d'ací es veu que va per pista: puc córrer. I segur que trobe alguna cosa interessant. Però abans, cinc minuts. Només uns minuts. Estirat al sol. Quina son. Zzzzz... Zzzzz... Uf, quin plaer. Em quedaria ací la vesprada sencera. Zzzzz... Amunt! Zzzzzz... Ara sí! En marxa de nou... Quina temptació de tornar a tocar la campana: dong, dong, dong. Tres vegades tres. Tres i tres i tres són nou, nou i tres fan dotze.

El camí ja baixa... Però de nou puja. Quin martiri, quina calor, damunt camp a través. Incendi. Restes d'un incendi, però el bosc s'està recuperant ràpid, no? Sí. Bé, una llàstima, però per a mi ara mateix una sort: s'avança més ràpid! Per fi al coll. Pista. Veus, el camí és ràpid: a la dreta el Montroí, a l'esquerra l'aresta de la Penya Aguda: algun dia m'hi enfilaré. Quina temptació. Llegim, i ara: arribant a Grau de Fenollet camí poc clar... Uf! Si algú es perd, eixe sóc jo. Camí aeri, però no exposat: per què aeri?

A mitjan Grau de Fenollet... Verticalitat de les cingleres.

Mas de Fenollet.

Aeri, i tan aeri. Ja m'he perdut, no veig ni fites, ni camí, ni res de res. Res de res. I per ací he de baixar? Moriré. Aquí s'acaba la meua vida. Punt i final. Va, que has d'arribar al concert! Per allà no sembla tant difícil: no? No ni poc. Un suïcidi. Tornem arrere a veure si veiem fites... No... Ni una. Baixarem per allà. Més avall sembla haver com un corriolet. Uf... Mans, peus. Peus segurs? Sí. Mans, peus. Vull morir-me. Quina por estic passant. Merda dels esbarzers, la mare que va parir a les argelagues. Mans, peus, mans, peus... ja està... I ara? Una altra vegada? Uuuufff.... Seiem. Llegim que diu la descripció de la ruta: als nostres peus veiem el mas de Fenollet... On? Ah, allà baix... Molt abaix! Vull arribar. Però moriré. Va... Per ací no serà tan difícil. Està molt empinat! En realitat, no tant, és més la impressió que et fa. Mira, és fàcil, veus? Peus, mans, peus, mans, peus, mans... Temps, temps, temps... Ala! La merda de camí! Veus?! Salvat!

Gos, lladra-li a ta mare, que segur que es va quedar tranquil·la. Llegim: un corriol va per sobre la carretera. Ens estalviem les ziga-zagues que fa l'asfalt. Per què puja tant el camí? Amunt, amunt, amunt. La carretera ja queda a fer la mà. No m'ho puc creure, m'he tornat a equivocar. M'he tornat a equivocar. Per on baixe? Uf, el concert! Estic cansat de la pujada. No me l'esperava. Tinc set. Beure.

Quina meravella de lloc. Tinc ganes d'estar-me ací assegut mirant aquest espectacle. Les àligues, el sol que declina. Quina llum més especial. El concert, el concert, el concert! A la merda el concert. Hui no vaig a cap concert.

-----------------------------------------------------------

I va ser llavors quan vaig assaborir les sensacions que m'havia donat el dia. Em va costar reprendre el camí, camp a través, entre argelagues i esbarzers. Però a la fi, arribí a la carretera, i a pocs metres trobí la font Bordonera, que raja aigua a dojo de baix mateix de la muntanya de Santa Fe. L'aigua cau en cascada fins a la vall on és el poble. Un lloc bonic com pocs.

Torní a Organyà lentament, assaborint els colors que canviaven per la posta de sol, les olors, el fred que ja començava a regnar, la calma i els sorolls que venien tant de la muntanya, dels camps com del poble. Havia canviat un concert per un altre, doncs. Quin podríem dir que era millor? De tant en tant algun que altre cotxe trencava l'harmonia del lloc amb un soroll espantós i desagradable: què és de nosaltres a ciutat, on es compten per centenars aquests trastos!?

I així va ser que vaig entendre moltes coses de com enfronte el dia a dia. Perquè quan no és el concert, són altres exigències, altres irracionalitats que ens fan no gaudir del que fem, del que tenim davant, del que se'ns dóna i el que podem donar.