Rosselló: "clic"!

Ja puc estar malament, que si hi ha alguna cosa que em pot treure del llit a hores inhumanes és la il·lusió d'anar a voltar pel Rosselló. Tota una cura per a maldecaps diversos. Malgrat la meua desconeixença de la geografia de la Terra -he viatjat més aviat poc-, si em digueren de salvar un tros del planeta d'una destrucció imminent, sens dubte triaria el triangle de terra que té com a vèrtexs la Cerdanya, l'estany de Salses i el cap de Cervera. Perquè en aquests escassos quilòmetres quadrats hauríem salvat paisatges tan diversos i valuosos com les planes litorals, els altiplans muntanyencs com la plana cerdana o els Aspres, l'alta muntanya, amb el Canigó, les Alberes i la seua mediterraneïtat, els estanys costaners com el de Sant Nazarí o les costes abruptes de al Costa Vermella. El meu xicotet paradís, vaja, que a més a més compta amb l'encant de ser el bressol de la nostra cultura i un niu de patrimoni històric. I ara, com deia fa uns dies, sembla que estiga en totes les estacions: el Rosselló està inundat de mimoses que, en aquests moments, l'esguiten de groc intens.

En aquesta ocasió, per evitar obsessions neuròtiques vàries, vaig delimitar els meus objectius i els vaig reduir, a més, a llocs on ja havia estat. Tot i així, de camí a la costa rossellonesa, encara vaig voler desviar-me cap a Palau del Vidre per veure si l'església, que conté un patrimoni valuosíssim, estava oberta. I no, no ho estava.

Detall del treball de forja de la porta de l'església de Palau del Vidre

Cotlliure. Quin millor lloc per gaudir de l'entrada de la primavera com Cotlliure? Allà hi passí el matí: passejant pels carrers, ara buits de turistes; sentint conversar els avis vora l'escullera, i comprovar que ho feien en català i que destrossaven els barcelonins pixa-pins -com jo-; molestant els crancs vora l'escullera on hi ha la capella de sant Vicent; la visita obligada a la tomba de Machado; i finalment, pujant a Sant Elm per contemplar les vistes -fantàstiques- sobre la plana, l'Albera i la línia de la costa. Coincidí que era dia de mercat, i no hi ha res més agradable als sentits que un mercat francès: formatges, embotits, dolços... Aprofití per comprar-me una esponja natural i unes rosquilles que es van fer caure en el pecat de la gola. (Aniré a l'infern, cap problema, crec que la cosa compensa). 

Badia de Cotlliure

Els dominics, el molí i el fort de Sant Elm al cim del turó

Capella de Sant Vicent

Vistes al Golf de Lleó

Castell dels Reis de Mallorca

Que es note que som a le Pays Catalan!

L'església dels dominics, hui una cava

Claustre de l'antic convent dominicà

El fort Sant Elm no és en sí un gran monument, però paga molt la pena pujar-hi només per gaudir de les vistes que hi ha des de la terrassa. Al seu interior, tot reformat, s'exposa una col·lecció d'armes medievals i de l'Edat Moderna. Des de Cotlliure només es pot pujar a peu: cal anar fins a Port-Vendres si es vol fer el trajecte per pista asfaltada. Ara, jo us recomane la caminada: les vistes sobre la badia de Cotlliure van sent cada vegada més espectaculars conforme anem pujant pel corriol que hi mena...

El molí

Pujant a Sant Elm

Fort Sant Elm

Argelers. Es pot distingir el campanar romànic de Santa Maria del Prat

Port-Vendres

Canigó des de Sant Elm

Estany de Sant Nazarí

Vista parcial de la badia

Després de dinar a la platja, vaig fer rumb cap a Paçà, un poble proper a Tuïr. Allà hi ha el Monestir del Camp, fundat, segons la llegenda, pel mateix Carlemany després d'un "miracle" que es produí en aquell lloc: en acabar una gran batalla contra l'invasor sarraí, la Mare de Déu va fer rajar aigua del llit d'un riu sec. Això permeté assedegar l'exèrcit després de la cruenta batalla i Carlemany, en agraïment, va manar bastir un ermita a la Verge.

Monestir del Camp, a Paçà

L'entorn del monestir està ple de vinyes i d'arbres fruiters - que justament ara floreixen-, i està presidit per la mola del Canigó, encara nevat. Justament en les hores que arribí, ben entrada la vesprada, el vent canviava, i la tramuntana, seca i més aviat calenta, començava a senyorejar el paisatge. Això, però, va fer que el tel que durant el matí havia cobert el cel de tant en tant desaparegués com per art de màgia: el dia es tornà clar i amb una llum especial.

La mà que apareix indica als pelegrins que poden hostatjar-se al convent

Arbre de la vida. Peix amb la creu dels Templers

La reixa data dels temps del Tractat dels Pirineus

L'edifici té una portada romànica de marbre blanc de Ceret. En ella, criden l'atenció els capitells amb monstres músics esculpits. A un d'ells es troba una escena dubtosa, que uns descriuen com una anunciació, i altres com una representació de la invenció de la Santa Creu per part de Santa Helena. És convenient que ens fixem en l'arquivolta decorada que rodeja el portal: cadascuna de les seues peces és un símbol. Així, trobem l'arbre de la vida com a metàfora de la creu, una  mà que acull els visitants i els diu que hi tenen dret a hostatjar-s'hi, el vuit representant de l'eternitat, del dualisme entre el bé i el mal, el principi i la fi... Res és gratuït i tot té un significat, i u es pot passar perfectament una hora intentant desxifrar el missatge de la portada sense avorrir-se!

Gerres que contenien l'oli a consagrar

El claustre és també interessantíssim. És un claustre gòtic, però que conté en ell, a més d'aquest estil, reminiscències de l'estil andalusí (els arcs són trilobulats, com els de Sant Pau del Camp) i del romànic, ja que és una peça amb un contingut altament simbòlic. Així ho demostra el fet que malgrat l'harmonia i perfecció que aparentment ofereix als ulls la construcció, tota ella està plena d'imperfeccions intencionades: el quadrilàter de la planta és irregular, cada columna és diferent a la del costat -ho és per la forma del capitell, de la base o del fust...-. Una manera molt interessant de donar un missatge que també estava llegint, just durant aquell dia, al llibre del psicòleg Santandreu: malgrat les nostres imperfeccions, som sers absolutament meravellosos! L'Univers resta imperfecte i, com aquest claustre fet a pedaços, és bellíssim malgrat tot.

També són interessants les làpides sepulcrals que hi ha a l'ala nord del claustre, escrites en llatí vulgar amb unes bellíssimes lletres gòtiques. Justament en aquella paret, trobem uns carreus que, segons la descripció del monestir que ofereixen els papers que l'ama us donarà en entrar-hi, podrien pertànyer a una antiga vila romana. Pel que fa a l'església, a dins no queda gairebé res: només és interessant una capella sepulcral gòtica oberta a la façana septentrional.

El vent ja es feia notar en eixir del Monestir del Camp. Passegí una estoneta pels camps i vaig anar rumb al meu darrer objectiu: Bellpuig. Es tracta d'un llogaret perdut en el Massís del Canigó, a la part alta dels Aspres, on hi ha un santuari que guarda una majestat romànica, entre d'altres peces d'interès. A Bellpuig hi ha també les ruïnes d'un castell medieval des d'on es pot contemplar una vista magnífica de la zona. Allà pensava acabar el dia.

Palaldà

Arribar-hi no és massa fàcil. Des dels Banys d'Arles, la carretera de muntanya que duu fins a Bulaternera queda un poc amagada. L'explicació, en francès, per part d'un veí de Palaldà em fa ser de gran ajuda. (Frustració d'entendre més un francès que un alemany! Per a què tant d'estudiar?). De seguida, la carretera puja amunt i al davant tenim unes vistes espectaculars del Vallespir. 

Santuari de la Trinitat de Bellpuig, abans de Sant Pere de la Serra

En arribar al llogaret on és el santuari de la Trinitat, una gosseta et dóna la benvinguda. El santuari és obert cada dia fins al capvespre. Està rodejat de boscos d'alzines sureres, pi roig i avets. És difícil descriure les sensacions en entrar a l'església. Enfront de la porta hi ha un retaule dedicat a la Trinitat, però de seguida, a la dreta, és difícil no adonar-se de la presència de la Majestat romànica damunt d'un sagrari, a la nau meridional del temple. Porta més de nou-cents anys penjada allà! Si no recorde malament, és la tercera Majestat que veig en l'entorn per al qual va ser esculpida: també he vist la de Beget i la de La Llacuna, a la Cerdanya.

Majestat del segle XII

Retaule major, encara dedicat a Sant Pere

A fora, el sol es ponia. A dins, silenci i pau.  Si posem de la nostra part i els ho permetem, els sorolls del bosc entren a dins mateix de l'església: la xiuladissa dels ocells, la fressa dels arbres, els sorollets de la gossa que va olorant ací i allà... I la cara somrient del Crist a la creu: la victòria de la vida sobre la mort, o la mort com a part de la vida. Aquest lloc, si es busca un indret on allunyar-se de tot, respondrà del tot segur a les nostres expectatives.

Per pujar fins al castell, des de l'església, només ens calen uns deu minuts. I llavors apareix, de nou, el Canigó imponent al SO. La vista abraça des de la costa, les Alberes, les valls del Vallespir, el Conflent i les Corberes. Del castell només queden les bases de les seues torres i muralles: és fàcil imaginar, però, la grandesa que va arribar a tenir.

Castell de Bellpuig: restes

Canigó

La tornada va resultar accidentada. En tornar cap als Banys, viu una drecera a Ceret: en voler tornar enrere per agafar-la, vaig estampar el cotxe contra el senyal: els llums de darrere i el para-xocs, desfets! Havia de deixar que això m'ensorrés el dia? Era realment una catàstrofe? En què canviava això les coses? Angoixa per uns quants euros??!! 

Llavors vaig pensar que de l'accident podria treure, segur, alguna cosa bona. Parí el motor del cotxe i apaguí els llums: tenia la possibilitat de contemplar la volta del cel estrellada i fins aquell moment no se m'havia passat pel cap.

Així doncs, crec que estic fent un "clic" en la manera en com enfronte les coses. Cap catàstrofe, ca angoixa: senzillament, tinc pendent d'anar al mecànic.