como tosco sayal de campesina,
pradera de velludo polvoriento
donde pace la escuálida merina!
¡Aquellos diminutos pegujales
de tierra dura y fría,
donde apuntan centenos y trigales
que el pan moreno nos darán un día!
desnudos y pelados serrijones,
la tierra de las águilas caudales,
malezas y jarales,
hierbas monteses, zarzas y cambrones.
¡Castila, tus decrépitas ciudades!
¡La agria melancolía
que puebla tus sombrías soledades!
Antonio Machado, Campos de Castilla, «Orillas del Duero» (fragment)
Reconec que una de les emocions més grans de la meua escapada d'estiu ha estat endinsar-me per aquests poemes eterns de Machado que són els camps de Soria. És un paisatge que transmet unes sensacions difícils d'explicar, potser semblants a les que transmet el mar.
Machado. Hi ha un meme per ahí que diu que qui viu, viu una vida, i qui llegeix, viu moltes vides. Jo crec que és ben cert: jo ja havia passejat per aquestos indrets feia molt de temps, quan el meu professor de literatura em va fer llegir Machado. Són paratges moltes vegades imaginats, viscuts, sentits. Fa un temps li deia a una amiga que no havia viatjat massa per Castella perquè, d'alguna manera, m'hi havia passat la vida viatjant a través dels llibres. Ella em va marmolar perquè assegurava que em perdia molt, però el ben cert és que jo també tenia una part de raó.
Així doncs, no vaig poder estar-me de parar en dos poblets perduts abans d'arribar a Soria i contemplar un paisatge esguitat, com no, del romànic i la màgia.
OMEÑACA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada