I
Si alguna paraula pot descriure amb més exactitud l'església del Sant Sepulcre de Torres del Río és, tot i entrar en contraposició a les definicions habituals de l'arquitectura romànica, verticalitat. Tot l'edifici convida a elevar la vista cap a dalt: tot plegat, genera certa intranquil·litat, ja que sembla que alcem el vol... I aquesta intranquil·litat es manifesta en la funció original de l'església: és tota ella una llanterna dels morts. En efecte, al capdamunt de la cúpula, hi ha col·locat una espècie de cimbori que tenia la missió d'allotjar el foc que havia d'orientar tant els pelegrins, en vida, com els esperits dels morts cap al més enllà, concebut com una realitat elevada, suprasensible, superior. Es pensa que el Sant Sepulcre era un temple funerari, i per això tota la seua simbologia es basa en la repetició del número vuit: si el set equival a la plenitud, a allò complet i culminat, el vuit equival al pas a un nou cicle, a una nova vida a través de la resurrecció.
Durant l'època del romànic el poder va fer triomfar els cultes solars i celestes, ascensionals, mentre que les religions tel·lúriques van ser perseguides i proscrites, i les seues representacions van ser associades al mal: la serp esdevingué símbol del Maligne; la dona que alletava les serps, representació de la Mare Terra o Deessa Mare, va ser transformada de manera interessada en una dona devorada per les bèsties (serps, gripaus), símbol de la luxúria i del pecat. L'aspiració de tot mortal era superar la gravetat de la Terra, deslligar-se d'ella, i així arribar al Cel: el pelegrí fa camí per porgar uns pecats, caminar que ajudarà en un futur la seva ànima a ascendir al paradís promés. Així doncs, amb la contribució inestimable del neoplatonisme, tot allò relacionat amb la terra, el cos, la natura i els elements passava a relacionar-se amb el pecat. La llum de la llanterna indicava el camí per deslligar-se'n: la llum, immaterial, esdevingué símbol de la divinitat i del coneixement autèntic.
Avui, sortosament, hem deixat d'esperar res del cel i hem retornat novament la mirada a la Terra. Però aquest procés s'ha produït junt amb un altre de paral·lel, a través del qual la Terra, la natura, ha perdut tot halo de misteri i s'ha convertit en un objecte sobre el qual exercim, bàsicament, dues mirades: la científica, amb què pretenem esbrinar els perquès, i la utilitarista (la dels «per a què»), que veu la natura exclusivament com a un objecte del qual podem obtenir una utilitat, un benefici. La natura, en efecte, és un destorb en la mida en què no contribueix al consum, al creixement, a la riquesa. Si bé és cert que s'entreveu un canvi de paradigma, no podem dir encara que l'utilitarisme haja estat superat.
Quin sentit hauria de tenir, doncs, el mantenir el llum de la llanterna dels morts encés? Cap ni un: avui roman apagat. Però en realitat, lluny d'haver trobat unes respostes, vaguem en un oceà sense límits ni costa, en què no sabem quina direcció prendre. Potser contribuiria a orientar-nos recuperar la sacralitat de la Terra que el Cel ens havia manllevat. Així, un dels aspectes que més es combatia de les religions tel·lúriques era la confusió entre creador i creació, tot existint una espècie de panteisme subjacent. Potser aquesta visió era més intuïtiva, més encertada, perquè... Fins a quin punt podem separar els elements d'una realitat que funciona com un tot? Ni podem separar-nos de la natura, perquè formem part d'ella i d'ella depenem, ni existiria cap creador sense creació. La recuperació d'aquest halo de sacralitat contribuiria, sens dubte, a una relació renovada amb allò que ens envolta.
II
L'església del Sant Sepulcre va ser la darrera parada d'una ruta entre les pedres que em va dur des de Laguardia, a Àraba, fins a Torres del Río. És el monument que més em va encisar, pels seu simbolisme, per la fusió d'elements de tot arreu: des de Bizanci a Borgonya passant per la Còrdova califal. Però no van ser menys espectaculars el pòrtic gòtic de Santa Maria de Laguardia, que conserva la seua policromia (restaurada o repintada al segle XVII), els carrers de Viana, el barroquisme de l'església de Los Arcos o la solitud dels pobles situats als peus del Ioar, cim en què finalitzaria la meua sisena jornada d'escapada.
TORRES DEL RÍO: ESGLÉSIA DEL SANT SEPULCRE
 |
| Torre renaixentista i gòtica de Santa Maria |
 |
| Orgue i decoració barroca de l'església de Santa Maria |
 |
| Claustre: sesta dels pelegrins |
 |
La portada de l'església, una excel·lent obra
renaixentista! |
 |
| Abandonant la vila |
SORLADA
 |
Basílica de Sant Gregori Ostiense:
s'hi divisa tota la comarca |
 |
| Comunidor |
 |
| El Ioar |
MONESTIR D'AZUELO
 |
| Espronceda |
 |
| Campanar de Torralba del Río |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada