aNDRòMiNa: (N9) Bambant per Navarra (3): interpretacions

Tinguí la sort que, en arribar a Artaitz, un guia de l'associació d'amics del romànic del poble ensenyava l'església a un grupet de curiosos. Demaní d'afegir-m'hi i van estar encantats. El guia era bastant expert en el romànic i va oferir una interpretació personal del conjunt escultòric de la façana meridional de l'església de Sant Martí. Segons ell, la iconografia es dividia en tres registres: els capitells, que oferien un missatge ètic que podríem considerar «universal», registre que és envoltat per la decoració de les arquivoltes, els lleons dels vans, els permòdols i mètopes de l'aleró i els permòdols de la cornisa de l'església. Tots els registres farien al·lusió, això sí, als contrastos entre la foscor i la llum, el naixement i la mort i, entremig, a una batalla. Ara, igual que fa el guia, faré una interpretació personal d'aquests elements, entremesclant-los, en un exercici d'imaginació, amb el darrer llibre que m'he llegit: El temps de la promesa, de Marina Garcés, el qual esquarteraré amb una radial per tal d'emprar les idees que hi he trobat amb total llibertat.

Així, el primer capitell, el situat a l'esquerra, sembla un senzill capitell corinti. Però a diferència d'un capitell corinti qualsevol, al centre de cadascuna de les cares visibles hi ha dibuixada una figura amb forma de vulva: una al·lusió evident al naixement. Ara bé, aquest naixement està envoltat de fulles, tiges: es produeix enmig de la natura, és a dir, que en néixer no som una altra cosa que un cos.

Al segon capitell hi ha dues figures humanes que encara no s'han separat de la «natura»: els seus rostres emergeixen entre fulles i elements vegetals. Enmig, però, hi ha una figura un tant estranya: un ancià amb tres caps o tres rostres. Els laterals fan el gest de bufar, mentre que el del mig esdevé seriós i mira endavant. Una interpretació fàcil podria ser relacionar aquest element amb la Trinitat, però la majoria d'estudiosos l'identifiquen amb un Janus trifront: tot i que a l'art antic era representat amb un rostre doble (el passat i el futur), en segles posteriors es fa habitual la representació de Janus afegint el present.

Però mentre que el futur i el passat són eteris (el déu bufa), el present roman fixe: el rostre del déu mira al davant, seriós. Per què? Tindria a veure amb el fet que del present podem apropiar-nos, cosa que no podem fer ni amb el passat ni amb el futur. Garcés anomena a Zambrano quan diu: es neix delirant. La vida s'obre pas en deliri. Només de la vida humana es pot dir que tot començar es dona en el deliri. En efecte, atenent a la seua etimologia, deliri vol dir sortir del solc o dels límits (de-lira, fora del solc, segons l'etimologia), de manera que en tot deliri hi ha un anhel, un sortir dels límits o del solc, única manera d'apropiar-se del present i vèncer la desproporció existent entre els límits i l'il·limitat. Qui no delira, en efecte, és pres de la literalitat, de la tirania de l'ortodòxia de l'evidència i l'obvietat que se'ns imposa com a veritat: l'anomenada «realitat». El deliri naix, en realitat, d'una convicció, i en ell aquesta convicció i la veritat que se'ns presenta se separen.

La promesa, el com-promís (prometre junts), seria, doncs, una manera de deliri, perquè hi ha present aquesta dissonància entre convicció i veritat/realitat. Però prometre crea un vincle polivalent. En primer lloc, perquè les promeses es fan en primera persona i s'adrecen sempre a algú, amb qui establim un vincle i un compromís. També estableix una relació amb el possible, ja que donar la paraula a algú és una manera d'interpretar el que és possible de sostenir per part d'aquell vincle: sempre estableix algun tipus de pacte basat en la convicció i el desig que alguna cosa siga possible. Però, a més a més, estableix una relació especial amb el temps.

En efecte, la promesa és paraula en el temps: quan algú en formula una, ha de situar-la en algun calendari. Garcés escriu: Prometent ens fem artesans del temps: li donem forma, ritme i acord. El desig entra, amb forma de compromís, en la vivència dels atzars i de la seva difícil conjugació amb les conviccions. En el moment de fer-se, la promesa carrega el present de futur. És un futur present. Tan present que pot arribar a espantar. En la promesa no només hi ha deliri, sinó atreviment, una modalitat de presència que desborda els límits de l'actualitat i els relats coneguts de la Història. Les promeses no es refugien en l'impersonal de la predicció. No conjuren la incertesa, sinó que la desafien, tal com escrivia Hannah Arendt. Les promeses que ens fem no són simples desitjos de futur ni projectes més o menys negociables. Són els nostres començaments, allà on s'inicien les històries d'amor, els rituals de l'amistat, el sentit de les lluites, els silencis de les famílies. És el punt cec de les històries col·lectives, que pot ser la seva potència o esdevenir el seu verí.

Així doncs, prometre és donar forma, és vincular-se, és apropiar-se del present «delirant», aspirant o desitjant. Per això la cara central de Janus no bufa: el temps deixa de ser arbitrari, eteri, i ha cobrat un ritme, una finalitat, una direcció. Hem fet nostres un futur i un passat compartits. Al següent capitell, els tres rostres de Janus esdevenen les tres edats de l'home: infantesa, adultesa i vellesa. Ara bé, a cada rostre es correspon un animal. Al xiquet, el gos: creix gràcies a la fidelitat a una promesa; a l'adult, el lleó, símbol de la força; al l'ancià, l'àguila, animal savi i clarivident, ja que es creia que quan volava mirava directament el sol. En aquest capitell, doncs, s'estableix una jerarquia de l'experiència humana.

En el costat dret els altres tres capitells deixen entreveure un desenllaç. En el més intern, hi ha dues escenes. En la primera, dues àguiles toquen el cap de dos personatges: els afavoreixen, els donen clarividència. Els personatges semblen estar vinculats estretament: un fa el gest d'oferir-li la mà a l'altre mentre ambdós s'agafen dels muscles. Ara bé, en l'escena exterior hi ha algú fent contorsions dalt d'un lleó o ser monstruós: sembla voler ascendir fent piruetes, però dos detalls ens indiquen que representen l'esforç: només duu un peu calçat (està en un procés en què no tot està fet) i amb dues mans semblen voler arribar a la boca (la paraula). Les harpies del capitell següent representen un perill: el mal, el vici, la lletjor: si el personatge anterior sembla voler saltar, les harpies semblen esperar que caiga per devorar-lo.

Per això hi ha un advertiment en el capitell situat més a la dreta: algú es posa el dit índex a l'ull, com dient-nos que ens fixem en el missatge que mostra. Sembla dir que si no volem ser devorats, a la vida ens hem d'esforçar per anar cap a la saviesa, al il·luminació i la clarividència representades per les àguiles. Del contrari, les harpies, el mal, la perdició ens esperen.

Com deia el guia, aquest missatge «ètic» podria ser vàlid tant ací, com a l'Índia o a Irlanda. Però heus ací que als vans hi ha representats dos lleons que fan al·lusió a una promesa: la de la vida eterna. Hi ha qui els relaciona amb els lleons de la catedral de Jaca (un que representa a un Crist protector del virtuós, d'altre que il·lustra Crist esclafant els pecadors i el regne de la mort), però ací es poden interpretar com un antropòfag que fa al·lusió a la mort iniciàtica del baptisme. Així, el lleó de l'esquerra està devorant un home com a símbol de la mort a l'antiga vida abans del baptisme o conversió: el home mor a l'antiga vida, mortal, i naix a una nova vida de l'esperit, eterna. És per això que el lleó de la dreta està alliberant l'ànima ressuscitada: no està devorant el personatge, sinó que aquest s'agafa confiat de les potes del lleó, somriu i sembla voler eixir a la vida.

Consegüentment, si el missatge dels capitells seria aplicable en molts contextos, els lleons dels vans insereixen el missatge dins de la història d'una salvació promesa a aquells qui segueixen Crist, simbolitzat al crismó del timpà: la promesa ha estat, en efecte, la paraula del poder. Diu Garcés: la paraula que promet té tanta força que des d'un inici se'n van apropiar «els senyors»: Déu va prometre la salvació, l'Estat va constituir el cos polític sota la promesa de protecció i el capitalisme va mobilitzar les aspiracions individuals des d'una promesa il·limitada de creixement i d'acumulació. Però afegeix: cap d'aquestes promeses s'ha complert, tot i que durant segles han organitzat el temps comú i el seu sentit. Per això més endavant passarà a qüestionar aquest poder sobirà (Déu, l'Estat, el capitalisme) que dictamina qui pot fer la promesa, qui la pot rebre i qui en queda exclòs, i, seguint l'estela de Nietzsche i d'altres filòsofs, parla d'una emancipació que té a veure amb la llibertat de fer promeses entre iguals, entre «individus sobirans». La promesa igualitària, així, no seria tant la promesa que tots serem iguals (això ho pot prometre i dur a terme un dictador, com s'ha comprovat històricament), sinó que entre iguals podem crear i formar part del temps comú de la promesa. Això significaria que poder prometre és precisament el que ens fa iguals. L'emancipació no és una llista de reclamacions (drets, prestacions o serveis), ja que podrien ser servides al poble de manera paternalista o clientelar. L'emancipació té com a condició poder esdevenir subjecte de la pròpia paraula i de les seves conseqüències, juntament amb els altres. Aquest és el sentit radical de l'emancipació, i aquesta és la raó profunda de l'actual humiliació i de les seves diverses manifestacions. Les democràcies actuals no són una expressió de la promesa igualitària, sinó el seu simulacre i la seva traïció.

Les mètopes de l'aleró que cobreix la portada farien referència a episodis que confirmarien l'acompliment de la promesa sobirana a canvi, això sí, d'una conversió que té lletra petita: la salvació ens ha estat promesa, però a canvi ens hem de sotmetre. Als permòdols tornen a repetir-se alguns símbols i personatges de la portada. Potser el més icònic de l'església siga, novament, la representació de Janus trifront.

És evident que els capitells de l'interior de l'església
foren esculpits per unes mans diferents...

El poc que queda de la decoració pictòrica del presbiteri
es va salvar gràcies a la col·locació d'un retaule barroc.
En ser retirat, aparegueren aquests frescos que,
estilísticament, s'aproparien al gòtic lineal.

Ancians i personatges sense ulls: no calen per veure
la divinitat.

Abans de dirigir-me a la Foz de Lumbier, vaig aprofitar encara el tercer dia per terres navarreses per visitar el conegut castell de Javier. Haig de dir que no m'agradà gens l'experiència: a banda del mal rotllo que em desperten els jesuïtes d'avui i del passat, el monument és en realitat un pastitx que només té l'objectiu d'actuar com a reclam per a atreure visitants i devots de Sant Francesc Xavier, que va ser senyor del lloc abans de marxar a predicar al Japó (veges tu, qui li ho manaria...). Des de l'aparcament a la porta del castell passes per no sé quantes botiguetes de souvenirs, bars i restaurants.

Això sí, vaig aprofitar per dinar-hi sota una bona ombra i per gaudir d'algunes de les obres exposades al castell, entre elles un sorolla.