aNDRòMiNa: (N8) Cister a Navarra (i 4): dissidència

El sol ixent inunda el presbiteri de Santa Maria de l'Oliva

José Pijoán, al Summa Artis (vol. XI), afirma el següent sobre l'arquitectura cistercenca: «Las construcciones de los cenobios cistercienses son de carácter tan utilitario como las que planearon los primeros socialistas para sus falansterios de vida organizada, según la ciencia del siglo XIX. Producen el efecto semiestético de las modernas obras de hierro. Emocionan por su severidad, pero cansan por la ausencia del sentimiento. Un cenobio cisterciense es una masa de piedra proyetada de antemano; no acepta un sillar o una moldura que no satisfaga una necesidad construcctiva. No encontrará el crítico nada que pueda quitársele o añadírsele; pero la austeridad del cenobio cistercienses no es perfección estética, sino exactitud económica y fastidiosa racionalización. La sistemática repugnancia de lo puramente estético estaba ya en espíritu en la Carta de Caridad, pero fue intensificada por San Bernardo».

I no puc estar més en desacord! Si hom llegeix les cartes de Sant Bernat, quan parla d'arquitectura fa una crítica a determinades representacions que, en cap cas, podem considerar un rebuig a l'estètica per se. El judici de Pijoán, a més, es carrega d'una visió pejorativa de tot intent de racionalització, com si aquesta racionalització no estigués també al darrere de les grans catedrals gòtiques o dels grans monuments de l'antiguitat... Hem de considerar absent l'estètica del Colosseu, de les obres de Le Corbusier, per més que el criteri seguit en la seua construcció siga fonamentalment racional?

Els monestirs cistercencs contribueixen, contradient a Pijoán, una determinada commoció, fan ressonar d'una manera especial gràcies a com l'austeritat i la nuesa de la pedra crea uns efectes amb la llum que no trobarem ni en el romànic ni en el gòtic. Perquè, sota el meu punt de vista, l'art cistercenc no és ni una cosa ni l'altra. És fals que es renuncie a l'estètica o que tot siga merament funcional: si hom passeja per un claustre del segle XII, la decoració vegetal dels capitells és tan variada, d'una refinació tan exquisida, que és difícil comptar el nombre total de plantes diferents que s'hi representen. Em ve al cap l'abadia de Fontfreda.

Segons la historiografia de l'art més habitual, la puresa inicial de l'arquitectura del Cister anà donant pas a certa «relaxació»: l'observem a Santes Creus, a Fitero o, de manera més evident, a la Valldigna. Però més que una relaxació, jo diria més aviat que els monjos blancs no van parar de dialogar amb el seu món, no van restar mai tancats: quan al segle XIV o XV calia refer o acabar de construir un claustre, entraven al monestir les novetats i les noves tendències. Llavors no tenia sentit construir com dos-cents anys abans, perquè el context espiritual, social i artístic tampoc era el mateix.

Anant una mica més enllà, si bé és cert que, al contrari de Cluny, els cenobis cistercencs es construïen atenent a un pla prefixat, potser aquest no era totalment tancat ni se cenyia a unes normes estrictes. Per posar en dubte aquest suposat rigor, només cal fixar-se en les fundacions del s. XII mateix, ja no en les posteriors. Hi ha monestirs que tenen l'església al nord del claustre; d'altres, al sud. Hi ha monestirs que tenen el refetor perpendicular al claustre; d'altres, situat en paral·lel. El cas de les esglésies la varietat i la incorporació de noves tècniques és més que evident: si a Cîteaux l'església es va construir amb la capçalera plana (que hom qualifica com la «característica» més notable de les esglésies del Cister), Claravall ja va construir-se amb una capçalera semicircular amb deambulatori per permetre la construcció d'un major nombre de capelles absidals. La volta de pedra de canó que cobriria la primera església de Cîteaux ja donaria pas a la volta de creueria en moltes de les esglésies filials. Les combinacions són moltes: a Iranzu trobem una capçalera plana, però la nau es cobreix amb volta de creueria; Poblet, en canvi, manté encara la volta de canó (en aquest cas, lleugerament apuntada), però la seua capçalera serà semicircular i incorporarà un deambulatori. Segles més tard, els monestirs cistercencs comptaran amb claustres gòtics profusament decorats, com a Santes Creus, o amb sumptuoses esglésies barroques, com en la Valldigna, cosa que hauria de fer que dubtàrem si realment s'havia de seguir fil per randa aquest pla preestablert per Sant Bernat i si aquest fou realment «traït».

Siga com siga, el llegat més valuós del monjos blancs data del s. XII: és llavors quan van aconseguir uns edificis únics, commovedors, integrats i inspirats segurament en la natura que, de moltes maneres, integraven en la construcció (vaig parlar-ne i il·lustrar-ho fa tres anys a propòsit del meu viatge a les terres del Moncayo): la decoració vegetal, els horts, la llum, l'aigua. És el cas del monestir de La Oliva, a Carcastillo, un dels més espectaculars del Cister peninsular: tot i això, de la fàbrica original només conserva l'aula capitular i l'església; el claustre i la façana de l'església foren refets al segle XIV, mentre que el refectori és avui una simple ruïna.

La comunitat de La Oliva encara es manté viva... A les set, laudes: allà hi era jo! De com em vaig quedar tancat en acabant a l'església, com en vaig eixir i com vaig a conseguir que no em pillaren, millor no conte res, per si les mosques... Després d'un passeig matinal pels voltants del monestir, la visita: quines coses, de nou sol. Només a mitjan matí va acompanyar-me un matrimoni que, en veure'm assegut a un racó de l'aula capitular en la penombra, es van emportar un bon ensurt.

Sí, decididament crec que preferisc aquest tipus de turisme!