I
Poc se sap dels orígens del monestir de Leire. La primera notícia que en tenim data del segle IX: l'any 851, Eulogi de Còrdova envia una carta al bisbe de Pamplona per agrair-li l'hospitalitat que ha rebut als diferents monestirs del regne, entre ells Leire, del qual admira la seua biblioteca. La imatge que ens dona la historiografia «oficial» d'aquells anys és d'un territori cristià cruelment dominat pels sarraïns, d'una resistència numantina als regnes del nord, però en realitat un cristià de Còrdova com Sant Eulogi podia viatjar tranquil·lament i lliure per la península i, en tornar a Còrdova, envia cartes a aquells a qui ha conegut perquè... el correu funcionava. Un altra dada a tenir en compte: el primer califa de Còrdova, Abd al-Rahman III, era nét de l'últim rei pamplonés de la dinastia Arista, Fortuny Garcés: no només les dinasties cristianes estaven emparentades entre elles, sinó també aquestes amb les elits musulmanes que, en molts casos, eren hispanoromans convertits a la religió dels nous ocupants, conversió que més que cercar la veritat a través de la fe, feia servir la fe per mantenir el poder i la influència... Com sempre ha passat.
II
Ara bé, poc queda d'aquell monestir inicial: tan sols algunes restes arqueològiques al subsòl de l'actual església. La fàbrica més antiga que es conserva del cenobi és del romànic: més encara, la cripta i la capçalera de l'església és una de les primeres obres del romànic peninsular, i pel que es pot observar, bastant reeixida. Les influències, en aquesta ocasió, arribaven del nord: Leire se situa en el camí que recorrien els pelegrins que creuaven pel Somport i el port de Palo, a la vall d'Echo, per tal que la comunitat benedictina que hi residia els protegís i els hi donara hostatge.
A principis del segle XI, però, la situació canvia: al-Mansur realitza les seues ràtzies i, en una d'aquestes, destrueix el monestir de Leire. L'església s'ha de reconstruir i llavors la influència de Cluny deixa la seua petjada evident: no només l'arquitectura, sinó una reforma dels costums benedictins va arribar a Leire pels camins que venien de França.
III
La cripta és la construcció més destacable de Leire: els carreus amb què fou construïda sostenen el pes de la capçalera de l'església. Alguns capitells d'aquest recinte són decorats amb el primer simbolisme romànic, que avui no podem llegir, només interpretar amb molta imaginació... Tampoc se sap a ciència certa quina funció tenia la cripta més enllà de salvar el desnivell del terreny. Era un lloc per guardar les relíquies i el tresor? Tenia alguna funció litúrgica especial? Per què té un accés exterior a l'església? Mentre la guia explica tot això, em pregunte quina necessitat tenim de saber el «per a què» de tot... «Què», «per a què», «com»... Crec que és suficient en deixar-se impressionar per les pedres, gaudir del misteri del lloc i imaginar la vida d'aquells monjos i pelegrins fa ara... un miler d'anys!
IV
La portada de Leire és ja del segle XII: des de la capçalera fins a la portada, Leire atresora tot el romànic. La nau de l'església, però, fou reformada en un estil gòtic per la segona comunitat del monestir, que pertanyia al Cister, i no em queda clar si enderrocaren les naus romàniques per construir un espai unitari o si aquestes naus mai s'arribaren a construir. Sembla que això darrer és el més probable.
La Porta Speciosa és magnífica: en gaudisc a la llum del sol que declina i incideix en les pedres de forma directa. L'espai ocupat pels vans ha estat aprofitat per encabir relleus i escultures d'altres indrets del monestir; segurament foren els monjos blancs els qui les hi van col·locar després de la reforma arquitectònica que van realitzar.
A les set en punt sona la campana i la porta de l'església s'obri. Hom pot accedir al temple i escoltar el cant de vespres: tal com ha vingut celebrant-se des de fa vora mil dos-cents anys!
V
Haig de dir que a Leire no vaig començar el meu dia, sinó que l'acabí. De bon de matí, en efecte, ja era caminant i recorrent Pamplona i els seus tres burgs: la Navarreria, San Cernín i San Nicolás. La història de la ciutat, i del regne de Navarra en el seu conjunt, és una història de rivalitats entre pretendents, entre estaments (burgesia i noblesa) i entre influències estrangeres (Castella, Aragó, França). La Guerra de la Navarreria és un exemple de tot això: el resultat d'aquest enfrontament civil, que tingué lloc l'any 1276, fou la destrucció gairebé total del burg de la Navarreria per part dels seus veïns, recolzats pels monarques francesos.
No sé si titllar de «sort» el fet que, en morir Sanç VII el Fort sense descendència, el tro de Navarra fos ocupat per dinasties franceses (els Capet, els Xampanya i els Évreux): durant el seu govern, la catedral, malmesa durant els conflictes civils, va ser reconstruïda, i pot ser la influència francesa explica que la catedral de Pamplona tinga el claustre gòtic més perfecte de tot Europa. La nau, però, queda a un pas del cànon de les catedrals gòtiques: manca de trifori. I heus ací que les influències del nord arribaren també de mans de la reialesa, i no només dels monjos i dels caminants...
VI
També fa única la catedral de Pamplona la pervivència de les dependències dels canonges: en efecte, aquests no van abandonar la vida regular al recinte catedralici fins al segle XIX, i només ho feren per imperatiu legal: el govern liberal els ho va exigir. És per això que tenim a Pamplona l'única catedral que conserva una cuina gòtica: paga molt la pena!
També el refectori és digne de ser visitat: no només tenia la funció de menjador dels canonges, sinó que una part de la vida política del regne hi tenia lloc. Era allà on es reunien les corts navarreses, com testimonien els escuts de les diferents viles que es poden observar a la volta, i on se celebraven els banquets que tenien lloc en acabant. La catedral, doncs, és un edifici on s'entremesclen l'espiritualitat, la política i el caràcter tossut d'uns canonges que foren els últims a Europa en abandonar la catedral com a habitatge. Gràcies a aquesta tossuderia, però, podem gaudir avui d'un lloc únic.
VII
Passejar per Pamplona és agradable. La ciutat atresora moltes sorpreses per a qui la recorre: restes de les fortificacions dels burgs, arquitectura racionalista (de la millor!), passejos concorreguts, uns carrerons medievals encara plens de vida i de botigues de tota la vida... Em quede amb dos indrets. El primer, el pont medieval de la Magdalena, el seu peiró gòtic que anuncia l'entrada a la ciutat i el parc que hi ha a la vora: pas obligat dels pelegrins, un lloc ideal on refugiar-se de la calor. El segon, el Museu de Navarra: poder observar els capitells romànics del claustre de la catedral que perviuen és molt recomanable. En concret, de l'anomenat «capitell de Job», on l'artista demostra una capacitat narrativa que podem observar en molt poques obres coetànies.
VIII
I no. La unificació dels regnes peninsulars no va culminar amb la caiguda de Granada. Deixant de banda que no va afectar Portugal, la unificació dels territoris que formarien el futur estat-nació d'Espanya no va produir-se fins que Navarra no va ser arrabassada als reis de procedència francesa amb un mètode molt civilitzat: la conquista pura i dura per part de Ferran el Catòlic. Aquest fet, però, normalment és anomenat en la lletra petita... Tampoc la seua commemoració (inexistent) es revesteix de tant de boato com la «fiesta de la toma de Granada». ¿Per què serà? ¿Potser es pretenen ocultar les contradiccions de certs relats...?
Siga com siga, el ben cert és que, així, entre Pamplona i Leire, vaig passar el meu primer dia a terres navarreses!
LEIRE
 |
| El til·ler enorme serveix de punt de trobada. |
 |
Capçalera i torre. S'hi observen finestres dels dos
cossos construïts: la cripta i l'església. |
 |
Cripta: la fàbrica resulta tosca comparada amb la que
trobarem a l'església. |
 |
Evidentment, aquests pilars no sostenen el
pes de la construcció superior. |
 |
Absis de l'església. La Mare de Déu és de fàbrica
moderna: els monjos volgueren que Leire tingués
una advocació mariana. |
 |
| Volta gòtica |
 |
Arca que guarda les despulles dels primer reis
de Pamplona, que foren enterrats (suposadament)
a Leire. En realitat, no queda clar a qui pertanyen els ossos. |
 |
| Porta Speciosa |
 |
Diferents pecats i virtuts es poden reconèixer.
Altres elements són difícils d'interpretar. |
 |
| El Moncayo des de Leire. |
PAMPLONA
MUSEU DE NAVARRA
 |
| Esteles funeràries de l'edat del ferro |
 |
| Mosaics d'època romana |
 |
A l'estela de Lerga hi ha les inscripcions
en basc més antigues conservades: demostren
la convivència del llatí amb el substrat
lingüístic preromà. |
 |
| Esteles de Gastiain. |
 |
| Entrada de Constantí a Roma (s. XVII) |
 |
Aquesta escultura togada en bronze és força
rara: se n'han conservades molt poques! |
 |
| Esteles preromàniques de Villatuerta |
 |
| Capitell de la Passió de Crist |
 |
| Capitell de Job (detall) |
 |
| El treball és magnífic! |
 |
Arqueta de Leire: procedent de Medina Azahara,
mostra nombroses escenes cortesanes i d'altres
de caràcter mític o simbòlic (inicis s. XI). És
una obra cabdal de l'art islàmic. |
 |
| Frescos gòtics procedents del claustre de la catedral. |
 |
Inici del naturalisme: fixeu-vos com Maria sostè
la creu i mira son fill. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada