aNDRòMiNa: (N1) De camí a Navarra, de camí a un llibre!

Calendas Januariae, a San Pedro d'Etxano

Sostre de l'Aljaferia (Saragossa): símbols jueus,
cristians i musulmans en un mateix habitacle.

No hi ha cap altre Déu tret del Just, text cúfic
a la torre de Tauste

M'encanta viatjar per la península amb el meu cotxe: el cotxe em permet de perdre'm pels racons més recòndits i visitar indrets solitaris, carregats de bellesa, d'història i de cert misteri. En un d'aquestos paratges solitaris estant, a San Pedro d'Etxano, i havent llegit un article molt bo sobre l'ús ideològic del terme historiogràfic "Reconquista", em ve al cap que tinc un llibre pendent de llegir que potser m'ajude a entendre el que vaig trobant: Historia General de Al Ándalus, de l'arabista Emilio González Ferrín. I ja l'he començat!

En efecte, a San Pedro d'Etxano trobe una obra, com moltes del romànic, difícil d'interpretar. Ara bé, pocs historiadors de l'art dubten: a l'arquivolta central de la portada, ubicada al mur septentrional del temple, hi ha representades les calendae januariae, una festes paganes dedicades al déu Janus i que es poden identificar amb el carnaval. Així, a un costat i altre d'una màscara, que representaria el caràcter pagà de la celebració, hi ha representats el mateix déu Janus (dos caps que només tenen dues cames) i el senyor d'Etxano, al qual pertanyeria l'església, incorporada segurament a un complex palatí que s'alçaria al sud d'aquesta i del qual no han quedat restes. Els acompanyen una sèrie de personatges, molts d'ells grotescos, d'altres coixos, entre els quals hi ha molts músics.

Hi ha historiadors que li intenten donar una explicació relacionada amb l'exegesi cristiana, però el més probable és que aquesta portada siga un document que evidencia la pervivència de molts ritus pagans en el moment de la seua construcció. Si és cert que l'església tenia un ús privat per part d'un noble, aquest segurament va imposar la iconografia que li va semblar pertinent. I que optara per un ritu pagà no ens hauria d'estranyar tant, si atenem al fet que uns segles abans, quan tant Jaca, Lleida com Osca estaven en mans musulmanes, el pas de pelegrins cap a Santiago s'efectuava sobretot pel port de Palo, al capdamunt de la vall d'Echo, i els caminants eren protegits amb la presència de nombrosos monestirs: les terres navarreses i basques estaven encara en vies de cristianització i segurament aquest procés encara no havia culminat als inicis del segle XII.

Però abans d'aquesta troballa, m'havia anat trobat per elements que algun que altre guia havia qualificat de poc comprensibles. Per exemple, de camí a Navarra, en fer parada a Saragossa, aprofití per visitar el palau de l'Aljaferia (per fi, en tenia ganes!): la guia posava èmfasi en un sostre ben curiós que va ser decorat per ordre de Pere el Cerimoniós (s. XIV). En ell apareixen tant símbols jueus com cristians rodejats per una sanefa on, amb caràcters cúfics, es canta la grandesa d'Al·là. I la pregunta que feia la guia era: per a què volia el rei cantar la grandesa d'Al·là en una de les estances principals del palau? Per què la presència d'aquests símbols jueus en un mateix espai?

Un altre element "inexplicable" és la torre de Tauste, que s'alça, altiva, dominant el paisatge. Durant molt de temps s'ha cregut que era un monument mudèjar, però l'existència de caràcters cúfics en la seua decoració, que cantaven també la grandesa d'Al·là, feia grinyolar una mica la datació posterior a la conquesta cristiana del lloc. Així, l'arquitecte Jaume Carbonel i d'altres investigadors es van posar mans a l'obra per demostrar que la torre era anterior, i que podria datar-se en temps dels almoràvits. Efectivament, el temple de Santa Maria es va construir orientat a la Meca, sense respectar l'orientació canònica de les esglésies cristianes, segurament pel fet de ser bastit sobre una mesquita precedent; així mateix, les juntes i paraments de la part de l'edificació que frega la torre no estaven repassats ni havien estat netejats pels constructors de l'església, prova inequívoca que la torre era de construcció anterior. A més, van demostrar, amb la recerca i troballa d'un antic cementeri islàmic, que Tauste ja tenia una població i una importància suficient cap als segles X-XI per tal de mamprendre la construcció d'una obra de tal envergadura com és la torre mateixa. Ara bé, si el nou poder local havia modificat algunes obertures del cos superior per allotjar-hi les campanes, per què no havien eliminat els caràcters cúfics? Tal volta hàgem de creure que no en sabien el significat, quan part de la població islàmica va continuar habitant el lloc? Si eren conscients del seu significat, per què van consentir que aquests caràcters continuaren transmetent el missatge "No hi ha cap altre Déu tret del Just" de manera similar als minarets de Gonbad-e Qabus en Gurgán (Irán), el de ‘Arab Ata en Tin (Uzbekistan), o el de Mas’üd en Gazni (Afganistan), tots tres amb funcions funeràries com degué tenir el de Tauste i amb els quals resta emparentat?

Tot açò, però, resulta "estrany" si ens atenem a un cert marc explicatiu, aquest que es basa en una "reconquista" com a ideologia i a un suposat enfrontament entre dos bàndols. Segons es va anar fixant a la historiografia del segle XIX, tot establint certs paral·lelismes amb els fets esdevinguts a la Guerra del Francès, l'any 711 els àrabs van envair la península ibèrica, llavors ocupada pel regne visigòtic de Toledo. En només deu anys es van fer amb la quasi totalitat del territori: suposadament fou Pelai qui, en la batalla de Covadonga, els va impedir culminar la conquesta i va aconseguir "frenar-los" a la Serralada Cantàbrica. És llavors quan s'enceta un procés de "reconquista" que aniria "retornant" a mans cristianes els territoris caiguts en mans dels "infidels" i que culminaria el 1492, moment en què els Reis Catòlics es fan amb el Regne de Granada.

Aquest relat, però, no és antic, sinó més aviat contemporani: arrenca allà pel segle XIX, moment en què apareix el terme "reconquista", i pren embranzida amb el franquisme, que li ve com anell al dit. En efecte, el relat converteix un complex mosaic de diversitat i fets en un esquema senzill de bons i dolents, cristians i infidels, tot contribuint a la idea que Espanya es forja tota ella "contra" l'islam, i convertint en una alteritat sospitosa al moro, al jueu, als dissidents ideològics i aquells que basteixen relats identitaris i nacionalistes diferents. Aquest relat i la idea mateixa de "reconquista", però, són posats en dubte des de la historiografia per molts motius. Per un costat, perquè entremescla fets i mites: la mateixa batalla de Covadonga potser no va esdevenir mai, ja que els pobles del nord peninsular segurament es van mantenir al marge del domini islàmic com ho havien vingut fent del romà o del visigòtic. Per altra banda, el grau de cristianització d'asturs, vascons o càntabres devia ser més aviat minse: per quines essències, doncs, devien d'estar motivats? A més, si la suposada conquista àrab de la península va durar deu anys, la reconquista va durar vuit segles: en aquest període, qui pot parlar de l'ocupació d'un territori al·legant que havia estat "seu"? El procés de domini dels reis i senyors cristians s'hauria d'explicar, en efecte, sota un model de colonització donat en el context en què el feudalisme, arreu d'Europa, necessita expandir-se per poder reforçar el poder dels senyors: no només es produeix la colonització progressiva de territoris d'al-Àndalus durant aquests anys, sinó que també es colonitzen territoris de l'est d'Europa per part dels senyors alemanys del Sacre Imperi i del Mediterrani oriental amb les conegudes croades. Tots tres processos estarien relacionats. I les fonts de l'època no aboquen gaire llum: no només els fets esdevinguts a partir del 711 es comencen a relatar en cròniques escrites uns cent cinquanta anys més tard i amb contingut més que dubtós, si no fals. Per exemple, la Chanson de Roland ens diu que l'exèrcit de Carlemany va patir una emboscada dels sarraïns a Roncesvalles, però els Annals Regis de l'època en responsabilitzen exclusivament els vascons. Qui conta, conta el que li convé: la història no existia, i no podem separar mai els relats del context social i de poder en què s'escriuen.

Si abans he titllat la conquista àrab de "suposada", és perquè, efectivament, molts historiadors també posen en dubte aquesta conquista. És el cas d'Emilio González Ferrín i, anteriorment, Ignacio Olagüe. Aquest corrent historiogràfic posa èmfasi en el context convuls d'inicis del segle VIII: el regne visigòtic no només es veia abocat a una crisi econòmica, sinó també política, motivada per enfrontaments continus entre faccions godes catòliques, capitanejades pel conegut rei Roderic, i els gots arrians. Aquests enfrontaments, bé haurien estat aprofitats per tribus nord-africanes, influenciades ja per l'islam, o bé les faccions enfrontades s'haurien aliat amb aquestes, començant no un procés de conquista, sinó d'orientalització progressiva, una evolució que ja hauria començat prèviament amb l'arribada del cristianisme i d'altres cultes orientals encara sota el domini romà.

Aquesta teoria es basa, doncs, en el fet que l'any 711 encara no existeix cap subjecte històric identificable amb l'islam. De fet, no es parla "d'invasió islàmica" a les fonts fins més d'un segle després: a les cròniques d'Akhbar Majmua no se'n parla fins a mitjans del segle IX; en la "part" cristiana, els fets no es referiran fins a l'edició de les Cròniques Asturianes l'any 880. Moltes històries i fets relatats llavors s'assemblen molt a mites precedents segons Gonzàlez Ferrín: la invasió el 711 per la traïció associada a l'ofensa del rei Roderic a la filla de Julià s'assembla molt a les causes literàries de la Guerra de Troia a la Ilíada; l'aparició de l'últim dels omeies de Damasc per les platges occidentals del califat l'any 756 beu molt de l'inici narratiu de l'Eneïda de Virgili; o els deu mil siris rodejats al nord d'Àfrica i finalment assentats en el territori d'al-Àndalus recorda molt l'Anàbasi de Xenofont... I totes aquestes fonts eren conegudes a un costat i l'altre del Mediterrani.

Però més enllà d'això, hi ha proves fefaents que no hi ha cap procés d'arabització de la península fins molt més tard del 711: s'ha demostrat que l'any 820, l'emir de Còrdova signava en llatí com a Rex Hispaniae. Ara bé, tal volta la postura evolucionista i la que defensa que existí, en efecte, una conquista àrab no són irreconciliables: tal volta aquesta darrera no fou com la relaten les cròniques de l'època ni la historiografia "oficial", sinó que els capitosts de les tribus berbers (barbaroi) que van irrompre en la Hispània visigòtica van aprofitar la fragmentació del poder i la debilitat dels senyors locals per arrabassar-los el poder progressivament i que aquest fet, sumat a les influències que els nous senyors venien rebent de l'orient mediterrani, accelerà una evolució cultural que va decantar la península cap a un centre cultural diferent al que havia pretés imposar Carlemany des del nord.

El que és evidentíssim és que el complex mosaic de credos, cultures i llengües es va mantenir durant tots aquest segles. Les lluites i conflictes bèl·lics dels primers segles del domini àrab no eren entre el bàndol "conquistador" i el "conquistat", sinó que s'expliquen en un context de poder fragmentat i d'aliances i rivalitats efímeres. Hem de tenir en compte un fet importantíssim: no va haver cap canvi poblacional, només l'adveniment d'unes noves elits que, en molts casos, eren antics senyors pertanyents a famílies dominants ja en el període romà i visigòtic que s'havien convertit a l'islam. Era el cas, per exemple, de la família Banu Qasi, família de nobles hispanoromans convertits a l'islam i que van dominar la vall de l'Ebre després de la conquista musulmana i que, contràriament al que pogués pensar-se, van tenir una actitud desafiant davant les autoritats de Còrdova i una molt bona relació amb els reis pamplonesos, que eren els seus cosins. Més endavant, però, els navarresos s'aliaren amb els asturians per derrotar els Banu Qasi i expandir els seus dominis. Ara, era per motius religiosos o per necessitat d'expansió territorial? Si tenim en compte que també existien enfrontaments entre les diferents faccions cristianes, hem de creure que més aviat era aquesta segona raó la que va moure un canvi d'aliances.

Tot i això, a començaments del segle XI es van produir uns fets determinats que van produir un enfrontament continuat entre els territoris del nord, que eren dominats per senyors cristians, i els del sud, sota el poder del califat de Còrdova: al-Mansur va ascendir al poder com a senyor absolut i va emprendre unes ràtzies contra els territoris del nord, arribant fins a Santiago, Pamplona o Barcelona. Fou llavors que els senyors i reis cristians els van aliar contra el califat que, per altra banda, estava a punt de desintegrar-se en diferents taifes degut a diferents enfrontaments civils. Això vindria molt bé al feudalisme incipient, que tindria cada vegada més possibilitats d'expandir-se territorialment.

Ens trobem, doncs, davant d'un període complex, apassionant. L'art, la música, ens parlen d'una influència mútua i constant entre diferents cultures, llengües i projectes polítics, i de la pervivència d'antics cultes i costums junt amb els nous que venien d'orient (cristianisme i, més tard, l'islam). Per això m'encanta anar d'ací cap allà, buscant vestigis d'aquest mestissatges: en aquest viatge, he trobat mostres meravelloses de l'anomenat romànic mudèjar, com l'església del Sant Sepulcre de Torres del Río o les portades de la de Santiago de Puente de la Reina o San Román de Zerauki. Malgrat tot, no hem de pintar una convivència idíl·lica de tota aquesta amalgama cultural i social, sinó que, per diferents causes, es va produir un procés de delimitació, polarització i enfrontament que pot ser exemplificat amb dues cites: si una cantiga d'Alfons X el Savi (ca. 1280) diu que Dios es aquel que puede perdonar a cristianos, judíos y moros, en tanto tengan en Él bien firmes sus convicciones, a l'epitafi dels Reis Catòlics podem llegir que este monumento fue erigido a la memoria de Fernando de Aragón e Isabel de Castilla, hombre y mujer iguales, ante los que se postró la secta de los mahometanos y quienes erradicaron a los heréticos judíos.

L'evolució ideològica fou evident. Hi contribuïren crisis, enfrontaments, epidèmies i predicacions de les faccions més intolerants del catolicisme. Ara bé, queda molt clar que no podem acceptar explicacions fàcils i simples a uns segles complexos, marcats per la diversitat a tots els nivells i per processos sobre els quals la documentació ofereix poca llum, ja que els testimonis sovint no són motivats per un afany de veracitat, sinó de justificació del poder. Però si bé Irene Vallejo posa èmfasi en el valor emotiu dels mites i la seua funció d'ajudar-nos a entendre el present, històries com la de Covadonga, Pelai i la puresa de la raça espanyola que, unida, s'enfronta a un invasor il·legítim, un cop destapats per la història, es converteixen en mentida si són emprats a l'hora de justificar un determinat projecte polític, ja que només són emprats per produir una distorsió en l'explicació de qui som en què es perfilen uns bons i uns dolents, uns habitants legítims i uns il·legítims i usurpadors.

I és per això que m'apassiona tant la història, perquè els historiadors reben la missió d'assenyalar aquestes distorsions i demostrar-ne la falsedat, tot contribuint a debat i a nous marcs interpretatius d'acord amb les fonts i les noves troballes que es van produint. En efecte, allò que es pretén veure quan girem la mirada al passat no és gaire diferent de la que voldríem veure quan la girem al present: aquesta societat uniforme, moguda per l'objectiu únic de combatre l'enemic usurpador i il·legítim que alguns pretenen veure en el passat només és un reflex de la societat que voldrien per al present, i tant una com l'altra xoquen amb una realitat diversa, complexa i rica que ells voldrien sotmesa a les seues mentides, la seua ignorància i la seua voluntat d'excloure'n als qui pertanyen a l'alteritat que ells mateixos han pefilat i titllat de perillosa, contaminant i aliena.

En tot això he vingut pensant al llarg de la meua escapadeta a Navarra. De camí, com he dit abans, vaig fer dues parades: a l'Aljaferia de Saragossa i a Tauste, per veure la famosa torre de l'església de Santa Maria, construïda segurament pels almoràvits fa un miler d'anys... No és poca cosa! Val a dir que el palau de l'Aljaferia fou ampliat pels reis d'Aragó i, més tard, pels mateixos Reis Catòlics. Van voler construir un palau a la part superior del palau dels monarques de Saraqusta amb l'objectiu que simbolitzara el poder i la victòria cristiana sobre els infidels. Però no se'n van eixir amb la seua... En efecte, els artesans mudèjars que van participar en la construcció de l'ampliació del palau van deixar una petjada molt simbòlica: a les bigues de fusta del sostre del palau nou, en la part que queda per damunt de l'enteixinat de la seua estança més elevada, s'ha trobat recentment una inscripció que resa: No hi ha cap altre Déu tret del que és Just.

SARAGOSSA: PALAU DE L'ALJAFERIA