aNDRòMiNa: (N16) Bambant per Navarra (6): la Navarra Media

L'home verd, home fulla o green man apareix com a element iconogràfic a moltes esglésies romàniques. Segons llegisc, es tracta d'una criatura mitològica que apareix en moltes cultures europees des de temps immemorials: la seua aparició a l'art «pagà» es remunta als grans monuments megalítics. En la mitologia celta s'associava amb la fertilitat, la renovació de la natura i el poder del déu dels boscos, Cernunnos. I és important aquesta relació, ja que he llegit també que els pobladors dels territoris bascos estan emparentats genèticament amb els celtes de Gales, Escòcia, Bretanya i, especialment, Irlanda, cosa que ha fet replantejar-se moltes teories històriques sobre l'origen i moviments migratoris dels uns i dels altres. Potser aquesta relació explique el fet que el green man celta pervisca en l'art medieval de Navarra, i que moltes tradicions cèltiques i germàniques al voltant de l'1 de maig, celebració a la qual resta lligat l'home verd, es mantinguen vives encara al nord de la península.

Un dels temples romànics on apareix el green man és Santa Maria d'Eunate, a prop de Puente de la Reina. Lluny de ser una anècdota, el ben cert és que aquesta criatura mitològica no només es repeteix als capitells dels pocs arcs que resten de la galeria porticada que rodejava l'església, sinó que apareix per duplicat als dos capitells drets del mateix arc triomfal de l'església. Sota el meu punt de vista, això faria miques la teoria que l'Església medieval va «reconvertir» o «cristianitzar» certes creences i pràctiques paganes que persistien i que «contaminaven» de superstició el cristianisme que imperava arreu d'Europa. En efecte, aquesta teoria té alguns punts febles: en primer lloc, no podem considerar una anècdota aquestes pràctiques, ja que moltes d'elles han perviscut fins als nostres dies i comencen, fins i tot, a deslligar-se del significat o elements cristians; a més a més, molts indrets d'Europa estaven escassament cristianitzats al voltant de l'any mil: no només Escandinàvia o l'est del continent estaven encara en vies de cristianització, tal com queda sobradament documentat, sinó que molts indrets muntanyosos i de difícil comunicació, com el Cantàbric, el Pirineu o els Alps, eren especialment impermeables a la nova religió del poder. Tampoc s'havia pogut eradicar el paganisme dels territoris de l'antic Imperi romà: a poc a poc, el cristianisme va haver de fer seues festes i tradicions paganes, que van inundar fins i tot la litúrgia i el calendari de culte, davant de la impossibilitat d'aconseguir un canvi radical de costums d'acord amb les noves creences.

Comptat i debatut, crec que seria més certa l'afirmació que el paganisme i les seues pràctiques van aconseguir donar forma al cristianisme per adaptar-lo a les tradicions europees, que no pas el fet que aquestes pràctiques es «cristianitzaren» o es reconvertiren amb l'esforç de l'Església. De fet, el cristianisme no seria més que una amalgama de cultes i pràctiques procedents de molts indrets, des d'Orient fins a Finisterre, que s'anaren afegint a una nova concepció de la divinitat i la manera de relacionar-s'hi.

La preeminència de l'home verd a la iconografia de Santa Maria d'Eunate fa pensar, per tant, en l'evidència que realment va existir una resistència de les gents a l'hegemonia cristiana, i que va ser necessari incorporar al calendari festiu i als símbols els elements que es relacionaven amb la fertilitat i la renovació de la natura que havien existit abans de l'arribada de la Bona Nova. Si no, no s'explica el seu protagonisme. Aquest fet resulta més fàcil d'entendre si ens remetem a processos actuals: una cosa és el dit, i l'altra el fet. I no només en l'àmbit eclesiàstic, sinó en molts altres àmbits: si hom analitzara d'ací uns segles els llibres de text i el marc legislatiu del nostre context, podria inferir que la igualtat i el respecte a la diversitat humana hauria estat assolida en la nostra època... Però ja sabem que dista molt de ser així. En l'àmbit eclesiàstic, la realitat de la prèdica sobre la sexualitat i el cos topa amb la realitat dels fets marcats per l'abús, l'ocultament i la degradació moral més absoluta.

Fa uns dies parlí també d'un altre indret on el paganisme es deixa de notar de manera evidentíssima: a l'església de San Pedro de Etxano hi ha representat, ni més ni menys, que un banquet ritual relacionat amb el culte al deu Janus, festa que es pot relacionar al seu torn amb el carnaval. L'escena no ocupa un capitell secundari o un permòdol perdut en la sostrada, sinó que ompli per complet l'arquivolta central de la portada de l'església. Com comentí, pel que sembla, aquesta església degué pertànyer al recinte palatí d'algun senyor local que no va dubtar en deixar empremta en la iconografia del temple els seus gustos, creences i preferències al marge de les pràctiques «oficials»: per damunt d'aquestes, hi havia els costums i tradicions més estesos.

És curiós que aquesta siga l'única representació figurativa en les arquivoltes, ja que la resta és decorada amb elements vegetals i geomètrics. Crida l'atenció el fet que la decoració escultòrica del timpà haja desaparegut: potser en èpoques posteriors, quan l'edifici deixà de tenir la seua funció palatina o senyorial, el seu simbolisme massa sacríleg el feia ofensiu per a una nova mentalitat més ortodoxa.

III

Si ens fixem bé en la portada gòtica de Santa Maria d'Erriberri (Olite), observarem que les fulles dominen la portada. Aquestes, però, no són un element decoratiu més: tota la decoració vegetal naix de la boca d'un home verd que se situa a la part central de l'arquivolta més externa de la portada. L'escultor, on altres esglésies se sol situar un Déu Pare, un Home de Dolors o un crismó, ha situat l'home verd, tot simulant que totes les escenes naixen del seu fullatge. Al capdavall, tota la mitologia cristiana reprodueix el cicle mort-vida que marca els ritmes de la natura.

III

Aquests són dos detalls dels molts que em vaig trobar en el meu periple a l'anomenada Navarra Media, que em va portar durant tot un dia d'una pedra a l'altra... Quina meravella! Faig una breu relació dels llocs que vaig visitar al llarg de la meua ruta circular i allò que destacaria de cadascun d'ells:

L'ermita del Crist de Catalain (Garínoain): unes formes romàniques perfectes d'una església monacal que ha passat a ser, amb el temps, una simple ermita al costat d'un braç secundari del Camí.
Sant Martín de Unx: els seus carrerons medievals, per on justament es passejaven els "auroros", tot cantant en l'acte amb què obrien el dia de festa gran, dedicada a la Mare de Déu del Pópulo.
Uxué: llevat de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, crec que no hi ha una talla romànica de la Mare de Déu més bonica!
Olite-Erriberri: l'església gòtica de Santa Maria enlluerna, mentre que el castell, reconstruït, és un mer parc temàtic atrapa-turistes.
Artajona: l'arbreda de l'ermita de Sant Bartomeu va ser un lloc idoni per dinar i descansar una mica; les seues muralles són espectaculars!
Santa Maria d'Eunate, ja comentada.
Puente de la Reina: el pont és potser l'obra d'enginyeria d'època romànica conservada a la península.
Zirauki: s'hi conserva un fragment original de la calçada medieval del Camí i el seu empedrat, calçada que mena a un pont medieval romànic que, si bé no és comparable al de Puente de la Reina, emociona!
San Pedro de Etxano, ja comentat.

Si normalment són moltes les fotos amb què acompanye cada post, avui vos deixe amb moltíssimes fotografies: una evidència de com vaig gojar d'aquest meu penúltim dia per Navarra entre les pedres, com a futur historiador de l'art afectat pel friquisme!

ERMITA DEL CRIST DE CATALAIN (Garínoain)

Finestra lobulada: estranyíssima.

Un personatge dels capitells també duu aquest bigot

SAN MARTÍN DE UNX

Portada de l'església de Sant Martí de Tours

Sant Martí compartint la capa amb un pobre

Green man

Que no falte la música!

Vistes sobre Tafalla

Portada de l'església gòtica de la
Mare de Déu del Pópulo

Els auroros

UXUÉ

Església fortalesa de Santa Maria

Ruïnes de l'ermita de Sant Miquel

Portada gòtica. L'església té la capçalera romànica,
però la nau fou refeta per ordre de Carles II de Navarra,
dit "el Malo". El seu cor es custòdia ací.