aNDRòMiNa: (N6) Cister a Navarra (3): Iratxe

13 d’agost del 2024

(N6) Cister a Navarra (3): Iratxe

Durant un temps vaig deixar-me enlluernar per l'anomenada «educació lenta», tan promoguda per certs paladins de l'educació com Joan Domènech. Aquest paradigma, suposadament, estava en contra de l'acceleració a la qual està sotmesa l'escola i, en conseqüència, els infants que hi assisteixen. Pretenia vendre'ns autenticitat i millora, però en realitat la seua formulació no era més que una coartada per a l'antiintel·lectualisme: entremesclades amb els seus postulats, hi havia diatribes contra la memorització, l'estructuració del coneixement, el currículum (suposadament massa «atapeït» de coneixements innecessaris (cosa que, si ens parem a llegir el currículum de primària a Catalunya o al País Valencià, fa riure). L'alternativa a tot això, en realitat, no era altra que el laissez faire, deixar espais per a la «lliure activitat de l'alumne», el «retornar» el temps a la infància... En definitiva, un alumne centrat exclusivament en ell mateix, al qual no se'l pot forçar un ritme, només assenyalar alternatives que ell anirà agafant segons li convinguen i anirà treballant a poquet a poquet, «a pleret», en paraules del mateix Domènech. Perquè ho entenguem amb una metàfora visual: l'alumne té al davant la immensitat d'un paisatge, però s'ha posat a mirar una pedreta i no és capaç d'alçar el cap per mirar-lo... Qui som nosaltres per treure'l del seu capficament?

Així, l'educació lenta només és una falòrnia, perquè diu estar contra l'acceleració, però en realitat agreuja les conseqüències d'aquesta: la crisi de relacions. La velocitat no és dolenta en sí mateixa, només en cas d'estar causada per un imperatiu absurd. També hem de comptar amb què les conseqüències de l'acceleració actual no només menen a una crisi ambiental, sinó també a la crisi de les relacions amb els altres (que només passen a ser mers instruments) i amb nosaltres mateixos: el capficament, aquest «a pleret», mena als psicotròpics i als antidepressius, perquè al capdavall el que fem amb «l'educació lenta» no és altra cosa que manllevar els recursos més íntims que permetrien, en lloc de sumar-se al corrent del món que subjuga, canviar-lo.

En altres paraules: l'alternativa al ritme accelerat que aliena no pot ser, en cap cas, l'estancament ni la paràlisi. Cal caminar: el problema no raurà en la velocitat en què ho fem, sinó que aquesta velocitat no ens impedisca trobar moments per a parar, no ens manlleve la possibilitat d'apropiar-nos dels éssers i del món, d'entrar vertaderament en relació amb ells (en paraules de Rosa).

El monestir d'Iratxe té sentit en relació al caminar: la seua història s'entremescla amb el primer hospital de pelegrins fundat a Navarra, allà pels anys 1052-1054, per ordre de Garcia III de Pamplona. Així, Sant Veremund, durant l'abaciat del qual el monestir va gaudir del seu màxim esplendor, va treballar per atendre els caminants que anaven rumb a Santiago i oferir-los tot el que necessitaven en un moment convuls. És per això que a molts retaules de les esglésies situades al llarg del camí se'l representa al costat de Sant Jaume.

En realitat Iratxe no és un monestir cistercenc: des de temps primerencs va acollir una comunitat benedictina. Ara bé, sí que és de clara influència cistercenca la seua arquitectura, en concret en el disseny de l'església i el seu porxo occidental. La resta de dependències, però, són una concatenació d'estils que es va donant al llarg dels segles, que abracen des del gòtic flamíger al neoclàssic, i que fan de l'edificació un compendi de la història de l'art. Vaig gojar especialment amb les claus de les voltes del claustre: cada volta està dedicada a un tema i acull la representació d'un seguit de personatges que s'hi relacionen. Així, tenim la volta dels fills de Jacob, de la història de Noé, de les heroïnes bíbliques, de sants bisbes, dels papes... És un edifici, doncs, on convé alçar bé el cap!