aNDRòMiNa: (N4) Bambant per Navarra (2): subjectivitats

El començament de la Historia General de al-Ándalus, de González Ferrín, que ja he començat a llegir, es dedica, com no, a fer unes disquisicions sobre el mètode històric. S'hi fa una afirmació que pot xocar al començament, però que és totalment certa: hoy día es la manipulación objetiva la mayor enemiga de nuestro —ya anunciado— fin último como científicos: la búsqueda de la verdad. En efecte, tota lectura del passat, per enrevessada que siga, pot ser degudament documentada. Però aquesta pretesa documentació de la «veritat històrica» oblida algunes premisses de les quals hem de partir. En primer lloc, que som subjectes i que, com a tals, només podem aspirar a ser subjectius. Altrament, el fet que tota seqüència d'esdeveniments sempre està proveïda d'un sentit últim que sol amagar-se darrere d'una ubèrrima afluència d'informacions i un gran aparat d'erudició. Per això cal fer una última consideració: mai es pot comprendre un poble a través de les fonts documentals, per la senzilla raó que no s'escriu mai com es viu, i perquè la major part d'allò que s'ha escrit o bé s'ha perdut o bé busca oferir una idea determinada que no necessàriament es relaciona amb la veritat. Consegüentment, del passat només tenim unes petites tessel·les d'un complex mosaic davant de les quals només ens cal aventurar-nos-hi: des de la perplexitat i la humilitat interpretativa, dirà l'autor, cal arriscar una interpretació, malgrat que aquesta genere més preguntes que no pas respostes.

Milan Kundera, per la seua banda, cau en el compte que ens passa el mateix amb la nostra memòria personal. La ignorancia és, en efecte, una novel·la sobre la memòria, i s'hi escriu:

Tampoco la memoria es comprensible sin un acercamiento matemático. El dato fundamental radica en la relación numérica entre el tiempo de la vida vivida y el tiempo de la vida almacenada en la memoria. Nunca hemos intentado calcular esta relación y, por otra parte, no disponemos de ningún medio técnico para hacerlo; no obstante, sin grandes riesgos de equivocarme, puedo suponer que la memoria no conserva sino un amillonésima, una milmillonésima, o sea una parcela muy ínfima de la vida vivida. Esto también forma parte de la esencia misma del hombre.

(...)

Nunca nos cansaremos de criticar a quienes deforman el pasado, lo reescriben, lo falsifican, exageran l aimportancia de un acontecimiento o callan otro; estas críticas están justificadas (no pueden no estarlo), pero carecen de importancia si no van precedidas de una crítica más elemental: la crítica de l amemoria humana como tal. Porque, la pobre, ¿qué puede hacer ella realmente? Del pasado sólo es capaz de retener una miserable pequeña parcela, sin que nadie sepa por qué exactamente ésa y no otra, pues esa elección se formula misteriosamente en cada uno de nosotros ajena a nuestra voluntad y nuestros intereses. No comprenderemos nada de la vida humana si persistimos en escamotear la primea de todas las evidencias: una realidad, tal cual era, ya no es; su restitución es imposible.

Incluso los más abundantes archivos se muestran impotentes.

(...)

Si quisiera contar este recuerdo como una pequeña anécdota con pies y cabeza, se vería obligado a insertar otros acontecimientos en esta secuencia causal, otros actos y otras palabras; pero, como los ha olvidado, no le quedaría más remedio que inventarlos.

I és en aquest sentit i no altre que George Duby, de l'escola dels Annales, parla del discurs històric com a fruit d'un somni. Això no vol dir però que es puga somiar qualsevol cosa: el respecte a un aparat crític el més ampli possible ha de ser minuciós. Deixar de banda un document que contradiga la nostra interpretació és, senzillament, atemptar contra la veritat. Però hem de desconfiar de qui obvia aquest component il·lusori de la història, de la memòria, i ens remet a unes fonts per parlar-nos d'una veritat definitiva.

Aquest component de subjectivitat, sota el meu punt de vista (valga'm la redundància), es dona a l'hora de classificar la importància, la magnitud o la bellesa d'una obra d'art. Un exemple el trobem amb el romànic de Lizarra (Estella): totes les guies i ressenyes que hi havia llegit em conduïen indefugiblement a San Pedro de la Rúa, situada a la vora de la calçada per on transiten els pelegrins. Ara bé, on veritablement vaig quedar bocabadat i corprès va ser davant de la portada de l'església de Sant Miquel, situada al burg de l'altre costat del riu, pràcticament ignorada pels qui visiten Estella. En canvi, d'haver escrit jo una guia, no hauria parlat d'una altra cosa!

Aquesta portada és d'una riquesa iconogràfica i d'una perfecció escultòrica inusitada: malgrat que el seu estat de conservació siga deficient, crec que pot comparar-se al pòrtic de la Glòria de Santiago. Però més enllà d'això, em va sorprendre el paregut de molts rostres esculpits amb algunes escultures de l'anomenat període clàssic sever a la Grècia antiga... Els rostres que he situat a l'inici d'aquest post, per exemple, em recordaren la terracota del rapte de Ganímedes, i d'altres figures recorden també els rostres dels frontons i mètopes dels temples d'Olímpia. I això em porta a interrogar-me sobre un àmbit del qual no hi ha gairebé cap font, i que només es podria resseguir amb coneixement exhaustiu de les obres romàniques de diferents contextos i la seua cronologia: quines eren les fonts en les quals s'inspiraven els escultors (supose que també escultores de taller) que realitzaven aquests relleus, aqueixos capitells?

III

No només per Sant Miquel, sinó també pel Sant Sepulcre, el Palau dels Reis de Navarra, l'església de la Rúa o els palaus de Lizarra, ciutat que s'organitza tota ella seguint el mateix camí de pelegrinatge: mereix una visita. Per tancar aquest post, només destacaré dues obres més: la portada de Sant Pere, amb unes clares influències islàmiques (arc polilobulat, decoració vegetal i geomètrica) i, com no, el capitell de la lluita entre Rotlan i Ferragut: alhora que aquest últim clava la seua llança en l'escut del cavaller de Carlemany, decorat amb la creu del rei Íñigo Arista, Rotlan clava l'arma en el melic del capitost moro, únic punt feble del guerrer.

Etiquetar el romànic a partir dels testimonis d'aquest art a Lizarra resulta ben difícil!

LIZARRA (ESTELLA): ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL

L'arquitecte salva el desnivell sobre el que se
situa la capçalera de manera bastant lloable.

Portada

Torre gòtica, a l'esquerra, on hi ha la capella de St. Jordi

Músic i dansant, escena cavalleresca: capitells
de la finestra de l'absis central

Absis septentrional: finestra

Timpà de la portada nord: Maiestas i tetramorfs, flanquejats
per Maria i Sant Joan Evangelista. .

Apoteosi escultòrica!

Martiri de Sant Pere

Crismó trinitari entremesclat amb un símbol solar i
la flor de vuit pètals, símbol de Maria

Lluita contra el mal de Sant Miquel i Psicòstasi

Anunciació, Visitació i Naixement de Crist

Apostolat (una meitat)

Fugida a Egipte, els Mags davant d'Herodes.

Sant Martí

Decapitació del Baptista

Les Maries davant del sepulcre buit

Apostolat (l'altra meitat)

Perfecció!

Mort dels Innocents

Temptacions de Crist?

Recorda als kouroi grecs...

Portada meridional

Retaule de Santa Hel·lena (s. XV,
de Pedro Rubert)

CARRERS I PALAU DELS REIS DE NAVARRA

Palau renaixentista dels San Cristóbal

Estella des del mirador de Sant Domingo

Projecte inacabat del Sant Sepulcre

Convent de Sant Domingo

Puente de la Cárcel

Callejuela del Chapitel

Carrer Major

Ajuntament

Camí de Sant Jaume al seu pas per Lizarra

Detalls del palau dels San Cristóbal

Capitell de Rotlan i Ferragut

Palau dels Reis de Navarra: joia del romànic civil

SAN PEDRO DE LA RUA

Fixeu-vos en la columna de l'esquerra!
Són tres serps entrellaçades.

Detalls de la portada

Visió total

Crist gòtic

Crist romànic

Claustre

La meitat del claustre fou destruït per accident quan hi
caigueren les restes de la fortalesa del Puy, que el cardenal
Cisneros ordenà enderrocar després de la conquista de Navarra.